Escric el blog quan encara tot està molt imprecís, tot i que s’ensuma que
el sobiranisme tindrà un resultat excel·lent, malgrat la negativa del govern de
l’estat a que els catalans podem expressar-nos diàfanament en un referèndum per
la independència. En aquestes alçades de la nit he recordat unes idees llegides
al meu bon amic Agustí Colomines en el seu llibre Pàtria i progrés. Diu el professor Colomines que el catalanisme des
de 1901 s’ha anat topant reiteradament
amb l’essencialisme nacionalista espanyol que temia que les reivindicacions
dels catalanistes afeblissin “la unitat
de la pàtria” a més d’alterar un ordre natural derivat de la jerarquització
de les formes de socialització de les persones: la família, el municipi, la
nació i l’estat.
El nacionalisme espanyol considerava aquesta jerarquia immutable i per la
lògica interna xocava amb les pretensions del catalanisme que volia trencar
aquesta manera d’entendre les coses. Des de llavors el catalanisme ha anat
progressant i evolucionant des d’unes visions no separatistes fins a la
situació actual on la independència esdevé una opció política desitjable. Part
del mèrit d’aquesta evolució ideològica i política es deu, paradoxalment, les
pors del nacionalisme espanyol que no entengué mai la possibilitat de la
viabilitat regeneracionista que es proposa des de Catalunya. Un cop tancada
aquesta possibilitat, i davant l’obstinació profunda de negar que els catalans tinguessin
consideració de subjecte polític, s’ha estimulat l’ampliació de les bases
polítiques de l’independentisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada