Això no és una broma

Per més que el meu propòsit sigui repassar els temes d’actualitat, no puc deixar de pensar i sentir com a dolor d’ànima la situació dels refugiats de l’Orient Mig. Dia rere dia arriben imatges esgarrifoses d’aquest drama. Reitero tot això, perquè no vull oblidar-ho i mantenir viva l’esperança que tot això acabi ben aviat. Ara, retornant als temes d’actualitat, voldria esmentar la reforma del Tribunal Constitucional patrocinada pel govern del PP. Es tracta d’un nyap democràtic descomunal, una perversió del sistema de governança. Miris com es miri aquesta reforma, és fefaent que el seu objectiu és neutralitzar les iniciatives polítiques dels governants catalans que impulsen el procés de la independència i, de forma més concreta, aturar el lideratge del president Mas com sigui. El govern del Partit Popular està disposat a tot. Davant la proximitat d’unes eleccions a Espanya, els partits espanyols s’embolcallen de patriotisme castís i fan de la qüestió catalana un tema d’afirmació de la seva espanyolitat a fi de perfil polític espanyolista contra Catalunya, ja que això sempre dóna bons rèdits.

García Albiol, actuant d’insòlit portantveu de la iniciativa governamental de promoure la reforma, també insòlita, del Tribunal Constitucional, digué que la proposta del Partit Popular “ningú proclamarà la independència de Catalunya. S’ha acabat la broma”. Doncs bé, la reivindicació sobiranista de Catalunya no ha estat mai una broma. Al contrari, el clam de molts catalans per recuperar la plena sobirania política de Catalunya és una fet seriós, assenyat i de gran rellevància política. Malgrat les dificultats i traves del govern d’Espanya, un ampli sector de catalans liderats pel president Mas volem fer de les eleccions del 27S un plebiscit per expressar allò que el govern espanyol impideix fer-ho amb tota normalitat.

Els arguments donats pels contraris al procés independentistes, per exemple els expressats recentment per Felipe González, demostren que els espanyols no volen concedir de cap manera als catalans el dret a decidir el seu futur. Ni volen, certament, ni entenen que una Catalunya separada d’Espanya. Tant Rajoy com González han transmès la idea de que Catalunya és Espanya i que cap espanyol permetrà perdre aquest territori que consideren seu. Neguen, sense dir-ho en cap moment, la hipòtesi major: la sobirania dels catalans. Quan afirmen que Catalunya és Espanya, o és d’Espanya,  neguen l’evidència història elemental i senzilla: els catalans abans de 1714 era un poble considerat subjecte polític amb llibertats pròpies, autonomia per escollir la seva forma d’estat i la possibilitat de definir lliurament el seu futur. Però el dret de conquesta, exemplificat en el Decret de Nova Planta, i posteriors actuacions, negaren les llibertats polítiques dels catalans. Aquesta és la qüestió que es pot resumir de forma molt simple: Catalunya és d’Espanya per la força i els catalans som espanyols per decret. Però ara, després de molts anys de submissió imposada  una part del poble català  ha decidit proposar a totes els ciutadans de Catalunya la via per recuperar democràticament les llibertats perdudes. I novament, els espanyols neguen als catalans l’exercici sobirà de la seva llibertat.