La manipulació de la immigració

En totes les campanyes electorals hi ha moments gloriosos en els quals els candidats diuen tonteries, algunes bastants gruixudes, tot i que es justifiquen després aduint l’enaltiment de les passions que provoquen els debats i els mítings. Però, la sorpresa és majúscula quan es constata que alguns candidats el que diuen s’ho creuen de debò perquè ho repeteixen en altres ocasions molt més tranquil·les i calmades. Això és el que li passa a Xavier García Albiol quan parla de la immigració. Aquest dies, per exemple, el candidat popular ha acusat “el govern de Mas de fomentar la immigració musulmana (sic) perquè, en no conèixer el castellà, les persones nouvingudes aprendrien català”. Una autèntica barbaritat, mentida i trencament de l’acord implícit de que el tema de la immigració no entra en campanya. El dia següent a aquestes manifestacions, el mateix Albiol, després d’escoltar unes declaracions de la dirigent popular Andrea Levy, matisà les anteriors afirmacions dient que els llatinoamericans són més fàcil d’integrar perquè tenen uns patrons culturals més similars als nostres.

Les afirmacions de García Albiol és un mantra que els populars han repetit en múltiples ocasions, tot i que ara, acusant al govern de Mas han pujat un esglaó en la seva visió ètnica del tema de la immigració. Si el candidat popular hagués consultat les estadístiques d’Indescat hauria comprovat que la immigració majoritària a Catalunya no és la musulmana, com diu ell, sinó precisament la d’Amèrica Llatina. Primera mentida interessada escampada per García Albiol. En segon lloc, els fluxos migratoris, no són fàcilment controlables pels governs a no ser que hi hagin unes polítiques restrictives d’accés que no és el cas. Les paraules de García Albiol recorden les que pronuncià Viktor Orban, primer ministre hongarès, quan afirmà que calia frenar l’entrada de refugiats perquè eren musulmans i això aniria contra la identitat cristiana d’Europa. Dues opinions que tenen en comú el criteri de primar el valor ètnic i religiós alhora d’abordar el tema de la immigració.

És cert que la integració cultural dels immigrants llatinoamericans aparentment sembla més fàcil que altres col·lectius. Però García Albiol deu pensar que afavorint aquesta integració facilita la difusió, i imposició del castellà sobre el català, perquè aquesta és la llengua familiar dels immigrants. Aquesta visió demogràfica parteix de l’esperança que el pes de la immigració llatinoamericana acabaria imposant el pes del castellà en detriment del català. Aquest argument l’he sentit, en més d’una ocasió, en boca d’algun dirigent popular. El que el dirigents populars no tenen present és que les polítiques d’integració del govern de la Generalitat, al marge de quin fos el signe polític de la majoria de govern, han aconseguit que els llatinoamericans, com altres col·lectius, s’integren positivament a Catalunya i no fan de la llengua un problema, ni molt menys de l’ús del castellà una arma contra els catalans. És lamentable com, més enllà de les ocurrències electorals, hi hagi polítics que pensin que l’hostilitat contra la immigració dóna rèdits polítics.