Ha estat emocionant participar en la Via
lliure. Entusiasme ple, no podria ser d’altra manera. He percebut
intensament formar part d’una societat madura, responsable, sèria, educada i
cívica. La manifestació d’aquest 11 de setembre ha estat un gran acte cívic.
Molts catalans hem ocupat els carreres de Barcelona sense més soroll que els
cants, amb molta alegria. Durant l’ocupació joiosa de la Meridiana barcelonina he
sentit me participava en un acte d’afirmació col·lectiva, una il·lusió
compartida i una esperança teixida a foc lent. Vaig sentir-me en comunió d’esperança
amb moltes persones que volem el millor per els catalans des de la llibertat.
Vaig experimentar el sentiment de formar part d’una original acció col·lectiva
on no veia el que passava, però era conscient de que la meva presència, junt
amb la de la resta de gent era necessària per l’èxit de la plasticitat de la
manifestació. Quan vaig alçar la meva fletxa per formar una estora de color
només veia a les persones del meu costat. En aquesta postura era impossible
veure el punter groc, però sabia que hi era, perquè els assistents transmetíem
l’emoció de la sentir-nos implicats en aquesta coreografia i que tots érem
necessaris perquè tot anés bé. Aquest reflexió em serveix per establir una metàfora
de les conviccions sòlides que els catalans tenim en determinats fets. En
determinades circumstàncies manifestem tenir una fe que va més enllà de les
comoditats personals i ens motiva a participar en actes on, el que és
important, és sentir-nos uns al costat dels altres. És en aquests moments quan
hom percep la sensació de formar part d’un poble on la convivència és cordial,
educada i sincera. Per molts anys continuem així. Aquesta és la millor carta de
presentació que podem fer a tot el món de la maduresa de la via catalana a la
independència. Després de quatre anys de sortir al córrer ho seguim fent de
manera original i civilitzada. Millor, impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada