Catalunya no és anticlerical

Les dues principals conclusions del simposi organitzat per la Fundació Claret conjuntament amb Justícia i Pau i el Grup Sant Jordi es poden resumir en dues proclames. La primera és que Catalunya ha deixat de ser anticlerical; la segona la pronuncià Màxim Múñoz, president la Fundació Claret “els cristians no volem privilegis, ni quedar-nos tancats a la sagristia”. La majoria de partits amb representació parlamentària a Catalunya, exceptuant Ciutadans que declinà la invitació i la CUP que s’excusà, participaren en una interessant taula rodona per explicar el seu posionament sobre les relacions entre l’estat i les confessions religioses. Si bé l’enfoc s’orientava a identificar com haurien de ser aquestes relacions en el cas d’una Catalunya independent, la pregunta es formulava de forma genèrica de tal manera que tots els partits podien definir-se entorn a aquesta qüestió.

Tothom coincidí en destacar, en primer lloc, que tot estat modern ha de preservar la separació de les institucions públiques de les confessions i cap religió ha de pretendre tenir la consideració de religió d’estat. També hi hagué coincidència en senyalar que cal establir formes de cooperació de l’estat amb les religions perquè aquestes tenen una funció social positiva per la cohesió de la societat. Algú afirmà de que les religions són font de capital social. La mateixa unanimitat es donà alhora de refusar el model de laïcitat francès guiat per la llei de 1905. Els diferents representants polítics parlaren de que cal definir l’estat en relació a les religions com aconfessional o, si es vol fer referència a la seva laïcitat, com a laïcitat positiva o laïcitat oberta.

Ningú volia que la religió fos element de confrontació sinó de lligam per enfortir la societat. Per això l’estat ha de trobar les formes de cooperació institucional amb les religions i ha de ser el debat democràtic el que determini els àmbits i el marc concret on es coopera. La gran coincidència en les intervencions dels representants dels diferents partits posà en evidència que a Catalunya l’anticlericalisme imperant en èpoques passades ja no té espai polític i que la societat admet sense cap problema la dimensió pública de la fe i que les religions puguin intervenir i proposar als ciutadans els seus punts de vista, com l’expressió de les creences en la plaça pública.