Sap greu tornar a insistir en
temes parlats en altres moments, però alguns partits polítics han situat la
cultura política d’aquest país en una vertiginosa pendent cap a la més absoluta
decadència. El PP, atemorit per l’ascens vigorós de Ciutadans, endureix fins l’extrem
les seves propostes. La continuada conducció política mirant el retrovisor el
porta a renunciar a fer polítiques estratègiques i moure’s en el terreny immanent
del tacticisme a veure que pesca. Ciutadans, desvergonyit i sense res a perdre,
colla cada cop més endurint els seus plantejaments sobre la base del populisme.
Ni es creu del tot el que diu o, directament no sap el que diu, però com que
sona bé i la mercadotècnia política deu assegurar que dóna vots, s’escora cada
cop més el seu discurs d’estar a la contra de tot sense proposar res concret.
Al final d’aquest exercici una part de l’escena política està cada cop més
propera a la dreta extrema. Els fantasmes de l’extrema dreta han pres cos i seuen
en el Congrés de Diputats
Mentrestant, algunes cultures
polítiques viuen sota l’alerta permanent de no perdre vots. Tot sembla a punt
per tombar el partit de govern, però ningú fa el pas. L’esquerra alternativa es
reclou en el seu silenci, no per tàctica sinó per incapacitat. Tothom amenaça
amb mocions de censura però, alhora de la veritat, s’imposa el dissimulo. A
Catalunya, partits o formacions polítiques quasi grupusculars i algunes d’elles
que són un encadellat de sigles volen condicionar la vida política. Sorprèn la
seva capacitat de posar condicions sense ruboritzar-se a les forces polítiques
majoritàries. Sembla que la política per alguns partits s’hagi convertit en
veure qui la diu més grossa per poder fer una sèrie de piulades ocurrents però
efímeres. Aquesta política de l’espectacle, del foc d’encenalls resulta cansada
i feixuga.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada