El quart capítol de la exhortació
apostòlica Gaudete et exsultate està
dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.
En aquest capítol el papa esmenta
“alguns aspectes de la crida a la
santedat que espero siguin especialment significatius”, en forma de “cinc grans expressions d'amor a Déu i al proïsme
que considero particularment importants a la llum d'alguns perills i
limitacions presents en la cultura actual”.
1.
Perseverança, paciència i mansuetud. Aquesta primera expressió espiritual descriu
la fortalesa interior, basada en Déu, que fa possible donar un testimoni de
constància a fer el bé. Cal reconèixer i combatre, a nivell personal, les
inclinacions agressives i egoistes. Els cristians “poden formar part de xarxes de violència verbal a través d'internet i
dels diversos fòrums o espais d'intercanvi digital”. Si no vigilem la
difamació i la calúmnia poden convertir-se en llocs comuns i es destrossa la
imatge de l'altre sense pietat. “No ens
fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat,
considerar els altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment”.
Anar pel camí cap a la santedat significa suportar «humiliacions diàries», per
exemple “aquells que callen per salvar la
seva família, o eviten parlar bé d'ells mateixos i prefereixen exaltar els
altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot
de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al
Senyor”. Aquesta actitud “suposa un
cor pacificat per Crist, alliberat d'aquesta agressivitat que brolla d'un jo
massa gran”.
2.
Alegria i sentit de l'humor. “El sant
és capaç de viure amb alegria i sentit de l'humor”. Irradia els altres amb
un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. Com deia sant
Felip Neri “el mal humor no és signe de
santedat”. La tristesa pot ser un senyal d'ingratitud pels dons rebuts de
Déu. L'alegria consumista i individualista tan present en algunes experiències
culturals d'avui no brinda una alegria veritable; “el consumisme només empatxa el cor”.
3.
Audàcia i fervor. La santedat “audàcia,
és empenta evangelitzadora que deixa una marca en aquest món”. Jesús
repeteix constantment “no tingueu por”.
“L'audàcia
i el coratge apostòlic són constitutius de la missió”. Si ens atrevim a
anar cap a les perifèries, hi trobarem Jesús, allà, en els cors dels nostres
germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima
enfosquida. “Necessitem l’empenta de
l’Esperit per no quedar-nos paralitzats per la por i el càlcul”. Sempre
estarem temptats de fugir cap un lloc segur. Cal anar més enllà del que és
conegut. “L'Església no necessita tants
buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, devorats per
l'entusiasme de comunicar la veritable vida”. Els sants ens sorprenen, ens
desinstal·len, “perquè les seves vides
ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant”.
L'Esperit Sant ens fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat.
D'aquesta manera l'Església, en lloc d'estancar-se, podrà seguir endavant
acollint les sorpreses del Senyor.
4.
En comunitat. “És molt difícil
lluitar contra la pròpia concupiscència i contra els paranys i les temptacions
del dimoni i del món egoista si estem aïllats”. La santificació és un camí
en el qual vivim i treballem en comunitat amb altres. “Compartir la Paraula i celebrar junts l'Eucaristia ens fa més germans i
ens va convertint en comunitat santa i missionera”. Això dóna lloc també a
veritables experiències místiques viscudes en comunitat. Però aquestes
experiències són menys freqüents i menys importants que les coses petites de
cada dia. “La vida comunitària, sigui en
família, en la parròquia, en la comunitat religiosa o en qualsevol altra, està
feta de molts petits detalls quotidians” Jesús convidava els seus deixebles
a prestar atenció als petits detalls. “A
vegades enmig d'aquests petits detalls se'ns regalen experiències consoladores
de Déu”.
5.
En pregària constant. La santedat està feta “d’una apertura habitual a la transcendència”. “El sant és una persona amb esperit orant,
que necessita comunicar-se amb Déu”. El sant no suporta “asfixiar-se en la immanència tancada
d’aquest món”. L'oració confiada, qualsevol que sigui la seva durada, és la
resposta d'un cor obert a la trobada amb Déu cara a cara, on pot escoltar-se la
veu suau del Senyor. “L’oració confiada
és una reacció del cor que s’obre a Déu cara a cara, on es fan callar tots els
rumors per escoltar la suau veu del Senyor que ressona en el silenci” En
aquest silenci és possible discernir, a la llum de l'Esperit, els camins de
santedat que el Senyor ens proposa. Per a tot deixeble és indispensable estar
amb el Mestre, escoltar-lo, aprendre d'ell sempre. Déu ha volgut entrar en la
història, i així també la nostra pregària està teixida de records. Mira la teva
història quan preguis i hi trobaràs molta misericòrdia. “L'oració de súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que
sol no pot”. L'oració de petició tantes vegades ens asserena el cor i ens
ajuda a seguir lluitant amb esperança. L'oració d'intercessió té un valor
particular, perquè és un acte de confiança en Déu i al mateix temps una
expressió d'amor al proïsme. En l'Eucaristia, la Paraula aconsegueix la seva
màxima eficàcia, “perquè és presència
real del qui és la Paraula viva”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada