dijous, 26 d’abril del 2018

Alegreu-vos i celebreu – V. Algunes notes de la santedat en el mon actual


El quart capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.

En aquest capítol el papa esmenta “alguns aspectes de la crida a la santedat que espero siguin especialment significatius”, en forma de “cinc grans expressions d'amor a Déu i al proïsme que considero particularment importants a la llum d'alguns perills i limitacions presents en la cultura actual”.

1.     Perseverança, paciència i mansuetud. Aquesta primera expressió espiritual descriu la fortalesa interior, basada en Déu, que fa possible donar un testimoni de constància a fer el bé. Cal reconèixer i combatre, a nivell personal, les inclinacions agressives i egoistes. Els cristians “poden formar part de xarxes de violència verbal a través d'internet i dels diversos fòrums o espais d'intercanvi digital”. Si no vigilem la difamació i la calúmnia poden convertir-se en llocs comuns i es destrossa la imatge de l'altre sense pietat. “No ens fa bé mirar des de dalt, col·locar-nos en el lloc de jutges sense pietat, considerar els altres com indignes i pretendre donar lliçons permanentment”. Anar pel camí cap a la santedat significa suportar «humiliacions diàries», per exemple “aquells que callen per salvar la seva família, o eviten parlar bé d'ells mateixos i prefereixen exaltar els altres en lloc de gloriar-se, trien les tasques menys brillants, i fins i tot de vegades prefereixen suportar alguna cosa injusta per tal d’oferir-la al Senyor”. Aquesta actitud “suposa un cor pacificat per Crist, alliberat d'aquesta agressivitat que brolla d'un jo massa gran”.

2.     Alegria i sentit de l'humor. “El sant és capaç de viure amb alegria i sentit de l'humor”. Irradia els altres amb un esperit positiu i esperançat, fins i tot en temps difícils. Com deia sant Felip Neri “el mal humor no és signe de santedat”. La tristesa pot ser un senyal d'ingratitud pels dons rebuts de Déu. L'alegria consumista i individualista tan present en algunes experiències culturals d'avui no brinda una alegria veritable; “el consumisme només empatxa el cor”.

3.     Audàcia i fervor. La santedat “audàcia, és empenta evangelitzadora que deixa una marca en aquest món”. Jesús repeteix constantment “no tingueu por”.  L'audàcia i el coratge apostòlic són constitutius de la missió”. Si ens atrevim a anar cap a les perifèries, hi trobarem Jesús, allà, en els cors dels nostres germans, en la seva carn ferida, en la seva vida oprimida, en la seva ànima enfosquida. “Necessitem l’empenta de l’Esperit per no quedar-nos paralitzats per la por i el càlcul”. Sempre estarem temptats de fugir cap un lloc segur. Cal anar més enllà del que és conegut. “L'Església no necessita tants buròcrates i funcionaris, sinó missioners apassionats, devorats per l'entusiasme de comunicar la veritable vida”. Els sants ens sorprenen, ens desinstal·len, “perquè les seves vides ens conviden a sortir de la mediocritat tranquil·la i anestesiant”. L'Esperit Sant ens fa contemplar la història en la clau de Jesús ressuscitat. D'aquesta manera l'Església, en lloc d'estancar-se, podrà seguir endavant acollint les sorpreses del Senyor.

4.     En comunitat. “És molt difícil lluitar contra la pròpia concupiscència i contra els paranys i les temptacions del dimoni i del món egoista si estem aïllats”. La santificació és un camí en el qual vivim i treballem en comunitat amb altres. “Compartir la Paraula i celebrar junts l'Eucaristia ens fa més germans i ens va convertint en comunitat santa i missionera”. Això dóna lloc també a veritables experiències místiques viscudes en comunitat. Però aquestes experiències són menys freqüents i menys importants que les coses petites de cada dia. “La vida comunitària, sigui en família, en la parròquia, en la comunitat religiosa o en qualsevol altra, està feta de molts petits detalls quotidians” Jesús convidava els seus deixebles a prestar atenció als petits detalls. “A vegades enmig d'aquests petits detalls se'ns regalen experiències consoladores de Déu”.

5.     En pregària constant. La santedat està feta “d’una apertura habitual a la transcendència”. “El sant és una persona amb esperit orant, que necessita comunicar-se amb Déu”. El sant no suporta “asfixiar-se en la immanència tancada d’aquest món”. L'oració confiada, qualsevol que sigui la seva durada, és la resposta d'un cor obert a la trobada amb Déu cara a cara, on pot escoltar-se la veu suau del Senyor. “L’oració confiada és una reacció del cor que s’obre a Déu cara a cara, on es fan callar tots els rumors per escoltar la suau veu del Senyor que ressona en el silenci” En aquest silenci és possible discernir, a la llum de l'Esperit, els camins de santedat que el Senyor ens proposa. Per a tot deixeble és indispensable estar amb el Mestre, escoltar-lo, aprendre d'ell sempre. Déu ha volgut entrar en la història, i així també la nostra pregària està teixida de records. Mira la teva història quan preguis i hi trobaràs molta misericòrdia. “L'oració de súplica és expressió del cor que confia en Déu, que sap que sol no pot”. L'oració de petició tantes vegades ens asserena el cor i ens ajuda a seguir lluitant amb esperança. L'oració d'intercessió té un valor particular, perquè és un acte de confiança en Déu i al mateix temps una expressió d'amor al proïsme. En l'Eucaristia, la Paraula aconsegueix la seva màxima eficàcia, “perquè és presència real del qui és la Paraula viva”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada