Sempre la mateixa afirmació per
evitar qualsevol confusió: llibertat per a tots els empresonats, per als
processats, per als exiliats. De nou la dinàmica política del procés plantejada
pel president Torra ahir en el Parlament porta a un xoc de conseqüències
previsibles i cap d’elles bones per la causa de l’independentisme. L'ultimàtum
del president Torra a Pedro Sánchez: si el mes que ve el govern espanyol no fa
un oferta de referèndum d’independència pactat, no tindrà el suport del PDECat
i Esquerra i haurà de convocar eleccions.
Les paraules del President estan en plena sintonia amb el que pensen i
diuen els exiliats a Bèlgica. Per sort, els partits que donen suport al govern
sembla que han forçat un canvi de perspectiva i que, poques hores després, s’han
matisat les urgències. Amb la proposta d’ahir semblava que l´únic camí per
avançar, quan el govern de l’Estat només té retòrica per dirigir-se als
catalans, és recuperar de nou la idea de
la confrontació, desobediència, unilateralitat i, si s’escau, un cert grau de violència
com a revulsiu de consciències. Sembla que alguns estrategues han arribat a la
conclusió que quan pitjor millor.
Un cop emplaçat ahir el govern de
l’Estat a seure per parlar de Referèndum abans del més de novembre amb
l’amenaça de fer-lo caure parlamentàriament, aquest govern s’apressà, per mitjà
de la ministre portaveu a dir que no
calia esperar a novembre: la seva resposta era no. Val la pena escoltar la
intervenció d’ahir d’Isabel Celaá perquè dibuixa els eixos del relat que el
govern de l’Estat ha construït sobre el procés. Hi ha alguna novetat. Resumint,
la ministre digué: més autonomia, la societat catalana està fracturada des de
fa un any, cal recuperar la convivència a Catalunya, ens hem de calmar i està
distesos, cal respectar els drets de tots els catalans, una societat dividida
no té futur i, això em sembla nou “hi ha
molts interessos que volen aguditzar el conflicte y la confrontació en el
context europeu, no podem permetre que ens dictin el camí”. Paraules
enigmàtiques, dignes de valoracions interpretatives però que em sonen allò de “quan no saps que fer, és útil trobar un boc
expiatori”.
Perquè això és el que em sembla
el que passa. Ara per ara, ni el Govern de la Generalitat, perquè el Parlament català
està a baix rendiment, ni el govern
de l’Estat, tenen iniciativa política, més enllà de la retòrica pròpia de
cadascú, per resoldre el conflicte català. Estem encallats a l’espera d’uns
judicis que poden ser una olla a pressió per l’independentisme i pel mateix president
Torra, en particular. A l’afirmar que no accepta altre sentència que l’absolució
situa en l’horitzó proper la convocatòria d’eleccions. Però tot pot canviar de
forma imprevisible. Els moviments dels sectors radicals dels darrers dies no
crec que siguin cap casualitat. Instal·lats en la confusió o en la incapacitat,
alguns grups poden assajar anar per camins molt perillosos, aquests sí, per la
convivència dels catalans i la solidesa del moviment independentista. Són
moments de molta expectació i que reclama trobar una sortida ràpida des de
Catalunya abans que sigui massa tard.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada