Res és normal

No estem en una situació de normalitat. La política no pot fer-se en paràmetres similars a com es fa en altres contexts propers als nostres. No és normal la presó preventiva o l’exili de dirigents polítics i de moviments cívics; no és normal que moltes lleis socials aprovades en el Parlament de Catalunya estiguin suspeses pel Tribunal Constitucional; no és normal que des de Madrid es negui sistemàticament el diàleg demanat; no és normal que Pablo Iglesias hagi de fer d’intermediari del govern de Pedro Sánchez; no és normal que el govern d’aquest no tingui la força parlamentària per aprovar el pressupost; no és nomal que haguessin de dimitir dos ministres per situacions personals anormals i altres dos estiguin sota sospita; no es normal que l’oposició només es dediqui a la gesticulació política; no és normal que els problemes polítics es vulguin resoldre per la via judicial; no és normal que el jutge instructor s’inventin figures tan singular com la diputat substitut; no és normal que el Tribunal Suprem revisi una sentència ferma; no és normal que un govern socialista segueixi venent armes a la tirania de l’Aràbia Saudita. Tantes i tantes coses semblen no normals, que dóna vertigen.

Dins d’aquest panorama creixen d’anormalitats destaca la decisió del Tribunal Suprem de revisar una sentència ferma per motius d’enorme repercussió econòmica i social. No sabem encara quina serà la darrera decisió, a inicis de Novembre tindrem la resposta. Però l’argumentació del Tribunal Suprem fa saltar pels aires el mantra que la dreta conservadora i la dreta extrema espanyola repeteix constanment: la justícia és independent o, com es diu des del propi Govern, el poder executiu no pot interferir en la tasca dels fiscals. Aquest mantra es l’argument excusa fet servir per evitar que el Govern de l’Estat activi els mecanismes institucionals per facilitar que els presos polítics catalans puguin quedar lliures abans de la vista oral. Ningú es creu la divisió de Montesquieu entre els tres poder: legislatiu, executiu i judicial. Aquest separació, quasi sagrada, és l’excusa aduida per evitar pressionar els jutges a fi de crear unes condicions favorables al diàleg Espanya-Catalunya.

Quan tot semblava ben assentat en la separació de poders el Tribunal Suprem no ha trigat massa en revisar la seva sentència ferma que establia que en la signatura d’una hipoteca l'impost d'actes jurídics documentats l’han de pagar els bancs i no els clients. Si el Tribunal Suprem ha estat sensible a «l’enorme repercussió econòmica i social» de la seva sentència fora coherent que, aplicant el mateix criteri revisessin la seva decisió sobre la presó preventiva per als líders independentistes. Si es dóna per suposat que el Suprem pot revisar el que fa en funció de la repercussió de seves sentències hauria d’aplicar el mateix criteri per per revisar les seves interlocutòries contra els líders del Procés. Certament res és normal, ni el comportament del Tribunal Suprem.