No anem del tot bé

Començo la meva reflexió quotidiana amb vàries afirmacions contundents. Cal seguir lluitant per la independència de Catalunya; la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats; la justícia social i les polítiques inclusives; la pau, la democràcia i la concòrdia; res de tot això serà possible sense la unitat de les forces independentistes. Però també és el moment d’afirmar aquelles coses que no vull de cap manera: la violència; els manifestants dels CDR tapats amb caputxes i mocadors tallant carreteres, carrers i vies de tren o ocupant edificis; agitadors professionals de carrers; els violents controlats a distància; els lemes excloents i les utopies irreals. Tampoc m’agraden els agitadors professionals que, tapats amb estelades, rebenten permanentment la serietat del moviment independentista o els polítics institucionals que davant de les reivindicacions independentistes accentuen els seus tics neo-franquistes.

He trobat desafortunat començar la commemoració festiva de de l’1-O amb les imatges dels CDR campant per les ciutats fent la seva guerrilla urbana particular. Prou amb aquesta impunitat. Segons el meu els originals Comitès de Defensa del Referèndum s’han transformats ens Comitès de Defensa de la República i, pel que es veu, sembla que ara siguin realment els Comitès de Defensa de la Revolució, en permanent estat d’agitació al servei de la bronca i alimentant tot foc d’encenalls. La gent amb enteniment dels mateixos CDR haurien de trobar la manera d’acabar amb aquest descontrol. L’independentisme necessita ampliar les seves bases a partir de fer amics i no crear gent emprenyada perquè perd el tren, arriba tard a la feina o vagi saber el què. Per això he trobat incomprensibles del tot i impròpies les paraules del president Torra d’avui sobre els CDR. Sincerament, se les podia haver estalviat.

Aquesta nit en el Parc de la Ciutadella de Barcelona sonaven amb força veus que demanaven al govern desobediència o dimissió, així com els sonors eslògan dels “carrers sempre seran nostres” o “ni oblit ni perdó”. Mai m’han agradat aquests eslògans. L’espai públic és de tots i no d’alguns, i el que cal es defensar que pugui continuar sent de tots. L’altra eslògan, tan primari com el de la “visca de la terra”, és un retorn encobert a la llei de la restitució per la sang. El perdó representà, en el seu moment, una superació de la venjança primària com manera de resoldre els conflictes entre les persones. No vull viure en una societat on no tingui cabuda el perdó. La radicalitat no està en cridar més, sinó possibilitar trobar les solucions que permetin resoldre d’arrel els problemes polítics i socials. L’independentisme hauria de reflexionar seriosament on es troba després d’un any del 1 d’octubre de 2017. S’haurien de revisar les estratègies seguides, la comunicació del treball fet i dels problemes trobats,  i explicar més clarament el que proposa l’actual govern més enllà de la retòrica dels darrers mesos. Els objectius finals són irrenunciables, però falta més claredat en la direcció del que cal fer ara i, sobretot, més obra de govern que faci creïble que val la pena sumar-se a l’independentisme.