Un amic comenta que comença les
seves xerrades sobre el procés amb la següent cita de l'Albert Einstein "Si volem que tot segueixi igual, hem de fer
de la mateixa manera, però si volem obtenir resultats extraordinaris i
diferents hem de fer coses diferents". Ben cert. Pot ser estem on
estàvem fa temps perquè no fem coses diferents. No som conscients de que en
moments excepcionals cal fer coses extraordinàries. Pot ser hem de ser més
agosarats amb els plantejaments i no anar repetint errors del passat. La manera
com els partits independentistes han abordat les darreres eleccions, allò que
han dit, el que no han dit i el que no han fet, poden explicar l’especial
tessitura en que s’han situat els partits independentistes en el futur Congrés
de Diputats.
Els resultats a Catalunya
serveixen per desmitificar alguns estereotips. Per exemple, la suma de la confiança
electoral dels partits no independentistes. Aquests, PSC + Cs + PP +VOX tenen 43,21
% dels vots mentre que ERC + JxCAT + Front el 39,38%. Dona més informació
l’anàlisi del nombre de votants. La suma de PSC + Cs + PP +VOX són 1.784.129 persones, mentre que la suma
de ERC + JxCAT + Front són 1.626.001
Una primera constatació és que els no
votants independentistes superen als independentistes. Si l’anàlisi no és pel
tall de la independència sinó per la defensa del dret a una consulta, en aquest
cas caldria sumar Comú en Podem al grup de ERC, JxCAT i Front, llavors el
percentatge és de 54,27% y són 2.240.739 votants. No està malament. Si
imaginem un front dels partits que estan per un sortida negociada al conflicte
català enfront els que només volen aplicar els 155 com a solució les dades
diuen que el 77,46% dels electors
volen negociar. És cert que el vot independentista entre 2016 i 2019 ha passat
del 32,36% al 39,60%., però si es comparen les dades de les dades de 2019 amb les
autonòmiques del 2017 hi ha una dada sorprenent. És cert que no és recomanable
comparar les eleccions de naturalesa diferent, però en es darrers anys l’independentisme
ha aprofitat qualsevol elecció per mobilitzar els seus fidels votants per demostrar
la seva força i enviar una senyal del grau de cohesió. Aquesta circumstància
permet fer alguna comparació de la fidelitat de vot entre les darreres
eleccions. El 21 de desembre de 2017 resulta que els partits independentistes
obtingueren la confiança de 2.079.340
electors que contrasta amb els 1.626.001
de l’any 2019. Això vol dir que l’independentisme ha perdut 453.339 vots. Això és greu. Poden
donar-se moltes interpretacions. Les que es vulguin. Però el cert és que un
nombre importants d’electors no han estat fidels amb l’independentisme en
aquesta ocasió. Dada rellevant que tal tenir en compte.
Ara és realment el vertader temps
de reflexió. Totes hem de reflexionar per entendre els resultats,
interpretar-los i fer d’ells guia per l’acció política. Curiosament, algunes
anàlisis d’aquesta situació s’entretenen en les dinàmiques dels partits i
s’ocupen poc d’interpretar el sentit del comportament dels electors. El
moviment dels electors dóna pista per on han d’anar les agendes polítiques dels
propers mesos. Crec que es electors donen demanen claredat en els objectius i
transparència en el procés d’elaboració de les polítiques independentistes. Els
electors s’allunyen de preses i volen vies reposades i segures. Penso que la
idea de que la política es decideix en xarxa a partir de diferents centres de
poder, més que ajudar a clarificar s’interpreta com un desgavell. Si la
percepció es de lideratges febles, quan no confusos, el vot es refugia en
partits segurs. Per això aquesta sensació que el vot sociològic de l’antic
espai convergent s’ha anat a ERC. S’ha produït un moviment d’hegemonia dins de
l’espai independentista a favor d’ERC confirmant que un bon gruix de l’electorat
independentista és radical en els seus objectius però pragmàtic en les formes. Les
dificultats de l’espai post-convergent és que el seu electorat no ha entès la
constant transmutació de l’antiga Convergència en formacions polítiques de noms
diferents i artefactes polítiques que, en lloc d’ajudar, estan augmentant la
confusió. A més, sense expressar-ho, els àmbits de decisió i d’aquests
artefactes són opacs, i els seus lideratges són massa corals. Les llistes i els
continguts programàtics els defineixen uns quants, sense cap mena de suport més
enllà dels seus coneguts. S’ha transmès la la impressió que tot plegat són
eines al servei del manteniment dels poders de persones o grups d’interessos.
La presència de l’independentisme al Congrés dels Diputats és important però l’aritmètica
electoral la fa força irrellevant. Caldria tenir intel·ligència i imaginació
política per treure el màxim partit dels escons independentistes per obligar a
l’Estat a seure i parlar. El camí de la unitat continua sent tant necessari
com ho era abans, de la mateixa que cal no perdre l’horitzó del combat polític
que continua sent la independència de Catalunya sabent que l’electorat ha optat
per introduir realisme al procés polític sense renunciar el mandat i l’esperit
de l’1 d’octubre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada