Moment extraordinari

Un amic comenta que comença les seves xerrades sobre el procés amb la següent cita de l'Albert Einstein "Si volem que tot segueixi igual, hem de fer de la mateixa manera, però si volem obtenir resultats extraordinaris i diferents hem de fer coses diferents". Ben cert. Pot ser estem on estàvem fa temps perquè no fem coses diferents. No som conscients de que en moments excepcionals cal fer coses extraordinàries. Pot ser hem de ser més agosarats amb els plantejaments i no anar repetint errors del passat. La manera com els partits independentistes han abordat les darreres eleccions, allò que han dit, el que no han dit i el que no han fet, poden explicar l’especial tessitura en que s’han situat els partits independentistes en el futur Congrés de Diputats.

Els resultats a Catalunya serveixen per desmitificar alguns estereotips. Per exemple, la suma de la confiança electoral dels partits no independentistes. Aquests, PSC + Cs + PP +VOX  tenen 43,21 % dels vots mentre que ERC + JxCAT + Front el 39,38%. Dona  més informació l’anàlisi del nombre de votants. La suma de PSC + Cs + PP +VOX són 1.784.129 persones, mentre que la suma de ERC + JxCAT + Front són 1.626.001 Una primera constatació és que els no votants independentistes superen als independentistes. Si l’anàlisi no és pel tall de la independència sinó per la defensa del dret a una consulta, en aquest cas caldria sumar Comú en Podem al grup de ERC, JxCAT i Front, llavors el percentatge és de 54,27% y són 2.240.739 votants. No està malament. Si imaginem un front dels partits que estan per un sortida negociada al conflicte català enfront els que només volen aplicar els 155 com a solució les dades diuen que el 77,46% dels electors volen negociar. És cert que el vot independentista entre 2016 i 2019 ha passat del 32,36% al 39,60%., però si es comparen les dades de les dades de 2019 amb les autonòmiques del 2017 hi ha una dada sorprenent. És cert que no és recomanable comparar les eleccions de naturalesa diferent, però en es darrers anys l’independentisme ha aprofitat qualsevol elecció per mobilitzar els seus fidels votants per demostrar la seva força i enviar una senyal del grau de cohesió. Aquesta circumstància permet fer alguna comparació de la fidelitat de vot entre les darreres eleccions. El 21 de desembre de 2017 resulta que els partits independentistes obtingueren la confiança de 2.079.340 electors que contrasta amb els 1.626.001 de l’any 2019. Això vol dir que l’independentisme ha perdut 453.339 vots. Això és greu. Poden donar-se moltes interpretacions. Les que es vulguin. Però el cert és que un nombre importants d’electors no han estat fidels amb l’independentisme en aquesta ocasió. Dada rellevant que tal tenir en compte.

Ara és realment el vertader temps de reflexió. Totes hem de reflexionar per entendre els resultats, interpretar-los i fer d’ells guia per l’acció política. Curiosament, algunes anàlisis d’aquesta situació s’entretenen en les dinàmiques dels partits i s’ocupen poc d’interpretar el sentit del comportament dels electors. El moviment dels electors dóna pista per on han d’anar les agendes polítiques dels propers mesos. Crec que es electors donen demanen claredat en els objectius i transparència en el procés d’elaboració de les polítiques independentistes. Els electors s’allunyen de preses i volen vies reposades i segures. Penso que la idea de que la política es decideix en xarxa a partir de diferents centres de poder, més que ajudar a clarificar s’interpreta com un desgavell. Si la percepció es de lideratges febles, quan no confusos, el vot es refugia en partits segurs. Per això aquesta sensació que el vot sociològic de l’antic espai convergent s’ha anat a ERC. S’ha produït un moviment d’hegemonia dins de l’espai independentista a favor d’ERC confirmant que un bon gruix de l’electorat independentista és radical en els seus objectius però pragmàtic en les formes. Les dificultats de l’espai post-convergent és que el seu electorat no ha entès la constant transmutació de l’antiga Convergència en formacions polítiques de noms diferents i artefactes polítiques que, en lloc d’ajudar, estan augmentant la confusió. A més, sense expressar-ho, els àmbits de decisió i d’aquests artefactes són opacs, i els seus lideratges són massa corals. Les llistes i els continguts programàtics els defineixen uns quants, sense cap mena de suport més enllà dels seus coneguts. S’ha transmès la la impressió que tot plegat són eines al servei del manteniment dels poders de persones o grups d’interessos. La presència de l’independentisme al Congrés dels Diputats és important però l’aritmètica electoral la fa força irrellevant. Caldria tenir intel·ligència i imaginació política per treure el màxim partit dels escons independentistes per obligar a l’Estat a seure i parlar. El camí de la unitat continua sent tant necessari com ho era abans, de la mateixa que cal no perdre l’horitzó del combat polític que continua sent la independència de Catalunya sabent que l’electorat ha optat per introduir realisme al procés polític sense renunciar el mandat i l’esperit de l’1 d’octubre.