Testimoniar la fe

Un dia, un dels lectors de les meves petites glosses matinals, va comentar que parlava sovint del testimoniatge. És cert, ho faig perquè penso que el testimoni és un dels camins privilegiats per evangelitzar. Si vull fer creïble la fe que em sosté, he de testimoniar a les altres persones allò que dóna sentit a la meva vida. En el darrer quadern de Cristianisme i Justícia “Abraçades de vida. Testimonis de fe i justícia”, algunes persones expliquen les seves experiències i en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que conviden a un diàleg personal i íntim que ajuda a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

En l’article d’introducció es reprodueix un fragment de l’exhortació apostòlica de Pau VI  Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975) que és tota una invitació a ser testimonis de la fe que ens mou. Pau VI afirmava “La «bona nova» ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoni. Suposem un cristià o un grup de cristians que, dins la comunitat humana on viuen, manifesten capacitat de comprensió i d’acceptació, comunió de vida i de destí amb els altres, solidaritat en els esforços de tots plegats en tot allò que existeix de noble i bo. Suposem, a més, que irradien de manera senzilla i espontània la seva fe en els valors que van més enllà dels valors corrents, i la seva esperança en quelcom que no es veu ni es gosaria somiar. A través d’aquest testimoni sense paraules, aquests cristians fan que els qui contemplen la seva vida es plantegin uns interrogants irresistibles: «Per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què o qui els inspira? Per què estan amb nosaltres?». Doncs bé, aquest testimoni ell tot sol constitueix una proclamació silenciosa, però també molt clara i eficaç, de la «bona nova». En aquest punt hi ha un gest inicial d’evangelització. Són possiblement les primeres preguntes que es plantejaran molts no cristians, ja es tracti de persones a qui Crist no havia estat mai anunciat, de batejats no practicants, de gent que viu en una societat cristiana però seguint principis no cristians, o de gent que busquen, no sense patiment, quelcom o Algú que endevinen però que no saben anomenar. Sorgiran altres interrogants, més profunds i més comprometedors, provocats per aquest testimoni que comporta presència, participació i solidaritat, i que és un element absolutament essencial, en general el primer, en l’evangelització. Tots els cristians estan cridats a donar aquest testimoni i, en aquest sentit, poden ser veritables evangelitzadors. Se’ns acut pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben” . Aquestes paraules expliquen el sentit del testimoni pers cristians.