El minut d’or en política

He vists els dos debats en les cadenes de l'Estat entre les quatre principals forces polítiques del Congrés d’Espanya. Val la pena destacar dues coses. En primer lloc, la incomprensible absència de forces parlamentàries significatives i rellevants, per l’actual panorama polític espanyol, sense les quals no té sentit la política de l’Estat. No hi havia partits catalans ni partits bascos. La segon consideració és el baix nivell polític del debat per culpa de tres dels quatre polítics participants. La fixació de lemes cercant l’impacte mediàtic i la total absència de discussió política sobre els principals problemes de la societat han presidit aquests debats. A l’acabar, vaig tenir la sensació que la majoria de líders polítics de l’Estat deuen considerar incultes als ciutadans i persones sense criteri. Tot el que ha passat, m’ha fet recordar un excel·lent article d’Ignasi Aragay No vull polítics que m’excitin publicat recentment al diari Ara. Reprodueixo algunes de les idees perquè ajuden a entendre el que està passant en el món de la política.

“Em desmotiva cada cop més la simplicitat electoral, la dialèctica de bons i dolents, els meus contra els teus. Ens prenen per burros. Em cansa la guerra de declaracions incendiàries i de brometes pujades de to.” (...) “La veritat és que els mítings per animar la tropa em desanimen, i ja no diguem els debats televisats” (...) “Cap dels oradors va dir res de canvi climàtic, habitatge, violència masclista, educació, cultura, sanitat, turisme, indústria... De res concret. Res. Zero programa. Sempre m’ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera” (...) “han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?”.

“Tinc el convenciment que si algun dia sorgeix un líder capaç d’apujar el nivell, de tornar a la retòrica antiga, d’enllaçar en un discurs llarg i treballat uns quants conceptes difícils, d’aportar bagatge històric, d’explicar fets i idees que incomodin i facin pensar la gent, de raonar que les coses no són blanc o negre, de fer propostes creïbles precisament perquè són complicades... El dia que algú s’atreveixi a parlar així és probable que sigui premiat pels votants” (...) “Davant de tanta banalitat, davant de tanta dialèctica buida i tant xou polític pseudohumorístic, davant de tanta sentimentalitat desfermada, la simple i pura seriositat apareixerà com un atractiu revolucionari, excepcional. Existeix aquest algú? Existirà algun dia?”

“No vull que m’incitin a barallar-me i malfiar-me dels altres; vull que m’estimulin a pensar que els que no pensen com jo tenen també les seves raons i sentiments. No vull polítics que es riguin dels rivals i no sàpiguen riure’s d’ells mateixos. No vull salvadors de la pàtria, sinó patriotes de la feina callada. Tampoc vull campions de les xarxes socials i els mitjans: m’agraden els que fan política presencial, els que s’estudien els dossiers, es reuneixen amb la gent i solucionen problemes. No vull polítics d’una sola idea. No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip” (...) “Però tinc l’esperança que d’aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política”

D’acord amb aquestes idees expressades per Ignasi Aragay davant la insolència, la mala educació  i la petulància d’alguns caps de llista en lloc del minut d’or dels debats polítics televisius cal plantejar-se el segon d’or: tancar la tele o canviar de canal.