Temps per la raó política

Hem passat una setmana força moguda des de la perspectiva política. La negativa dels partits i coalicions independentistes de facilitar l’elecció de Miquel Iceta com a senador ha agitat les vives aigües de la política catalana. Pedro Sánchez, persona que sempre sap sortir-se guanyador ha proposat, com alternativa, a Meritxell Batet i a Manuel Cruz per presidir el Congrés i el Senat. La jugada li ha sortit rodona. La negativa de donar suport a Miquel Iceta ha estat venuda a Espanya com la gran garantia del PSOE de que no depèn dels independentistes alhora de fer la gran política d’Estat. La negativa dels independentistes a la designació de Miquel Iceta com a senador ha estat un gran favor al PSOE. Aquesta experiència hauria de servir als independentistes per estar atents a la propera jugada: la confirmació de Pedro Sánchez a la presidència del Govern de l’Estat.

En aquesta nou moviment de peces, els independentistes haurien de saber jugar el seu moviment amb el cap i no amb l’estómac. És evident que des de la indignació més absoluta, el vot hauria de ser totalment negatiu a la investidura de Pedro Sánchez. Votar a favor pot semblar oferir un txec en blanc a un dels valedors del 155 sense rebre res a canvi. A més, en el cas de que Junqueras, Rull, Turull i Sánchez fossin inhabilitats de forma immediata, i com que llavors es modificaria, a la baixa, el nombre de diputats per la majoria absoluta de diputats per l’elecció del nou president del Govern, això faria irrellevants els vots independentistes. Però, l’escenari polític obert per l’entesa PSOE i Podemos s’albira nou amb unes possibilitats, i contradiccions, que cal saber explorar per trobar-ne el seu aprofitament polític. Si resulta que són inhabilitats els diputats processats, la primera decisió a prendre, és que els diputats inhabilitats haurien de renunciar ràpidament al seu ascó per tornar a situar el llindar de la majoria absoluta en un valor incòmode pel PSOE. En aquesta situació, el PSOE hauria de buscar els pocs diputats que li falten per arribar a la majoria absoluta i en aquest context és on el vots dels independentistes tornen a poder jugar un paper.

En aquest punt és quan l’independentisme hauria d’actuar amb visió més estratègica i, sens dubtar, afirmar que votaran a favor de la investidura de Pedro Sánchez. Si això fos així els estrategues de Ferraz es trobarien davant del pitjor escenari que voldrien tenir, perquè, en aquesta tessitura, es tornaria activar el discurs de l’oposició de la dreta extrema i extrema dreta anunciant que els socialistes estan presoners dels independentistes. Pot ser en aquesta situació els socialistes, serien més sensibles a negociar amb els independentistes un gest polític que els allunyés d’aparèixer davant l’opinió pública com a deutors del seus vots. En aquestes condicions, la negociació podria anar cap un canvi d’orientació del vot dels independentistes. El preu de la negociació és ben fàcil d’intuir: resoldre la situació dels presos i exiliats després de la sentència, i crear les condicions per parlar sobre una consulta al poble català. De nou, la política ha de prevaldre a l’exaltació o agitació sense perspectiva de futur. No aniria gens malament, tornar a recuperar la iniciativa política. Sinó es fa, el risc que té una part de l’independentisme és recluir-se en una estratègia que recordaria, encara que fos lleugerament, a l’emprada pel grup catalanista radical dels Nosaltres sols! De d’inicis del segle XX.