Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines

“D’aquesta exhortació quaresmal se’n desprèn que els monjos disposen tal vegada d’algun moment en el qual els és permès de parlar i, fins i tot, de bromejar, activitats que, durant la Quaresma, convé moderar amb vista a potenciar aquest altre goig espiritual més profund que prepara a la celebració del sagrament pasqual. Un dels instruments de l’art espiritual diu així també: «Risum multum aut excussum non amare» (RB 4, 54). El monjo benedictí, sense apartar-se mai de la moderació i de la gravetat, disposaria, doncs, d’uns espais i d’uns moments per a l’efusió espontània, per a l’entreteniment sa i beneficiós, tal com llegim en el bonic apotegma de sant Antoni del desert. També com ell, Benet deuria mostrar-se condescendent envers els germans amb vista a llur distensió espiritual, amb vista al goig i a la pau dels cors.” Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

“Marta, Marta, et preocupes i et neguiteges per preparar moltes coses, i només poques són necessàries o una de sola. Maria ha escollit la bona porció, que no li serà pas presa”. (Lc 10:41-42)

“Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res” Del capítol quaranta-dos de la Regla de Sant Benet, «Que ningú no parli després de completes»

“De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50).” P. Abat Josep M. Soler, 13 març 2010