Fracàs de la política

La investidura fallida de Pedro Sánchez és, ras i curt, un fracàs de la política. Al marge dels diferents graus de responsabilitat, molt especialment de les persones que han dirigit aquesta negociació, hem assistit des de la primera fila de la història, al fracàs de la utilitat de la política. Perquè la política ha fracassat en allò que forma part de la seva essència: trobar punts d’acord entre diferents a fi de resoldre els problemes dels ciutadans. Alguns responsables polítics han oblidat que els processos electorals serveixen per establir les preferències de la ciutadania. Si aquesta considera que cal atorgar molta confiança en una força política vota massivament a fi d’atorgar la majoria absoluta. Però, si no és així, això es tradueix amb un joc de majories i minories que, combinades, permet construir la base de la governabilitat. En les darreres eleccions el mandat ciutadà era que els dirigents polítics s’havien de posar d’acord per governar Espanya, però la realitat ha demostrat que han estat incapaços de fer-ho. Per això és normal que una part important dels ciutadans estiguin enfadats, molt enfadats, per aquesta situació. Els professionals de la política no ha sabut fer bé la seva feina.

Tal com ha anat la negociació de la formació de govern és evident que els negociadors dels pactes han fracassat. Cada una de les parts acusa a l’altra d’haver torpedinar la negociació. Els ciutadans no tenim més informació que les paraules dites en el Congrés de diputats i a través d’elles ens hem de fer la composició de la situació. I, certament, en lloc de treure’n alguna conclusió per entendre el que ha passat, tot esdevé molt enrevessat i ple de clarobscurs. Hi ha hagut una mala negociació de l’acord de govern. Les simpaties i antipaties personals s’han barrejat amb la manca d’un programa de govern de coalició. Algun diputat ha expressat, sense immutar-se, que la nova manera de negociar avui és posar-se d’acord abans en la voluntat de que es vol governar junts i després des del possessió del govern, ja es discutirà el programa. Em sona una versió moderna del “trágala” on es busca el xec en blanc i després Déu dirà. Ho trobo una obscenitat política. L’essència de tot pacte és l’acord sobre el programa, no els acords per repartir-se les quotes de poder el poder i altres vicissituds del govern.

Al final d’aquest túnel de la incomprensió política pot sorgir un salvapàtries que proposi superar el sistema actual de partits per inoperant. Per regla general, aquests salvadors són populistes, autoritaris i antidemocràtics. Només cal mirar a l’horitzó per adonar-nos que en el nostre entorn comencen haver-hi uns quants. Lamentablement, avui, els grans partits d’Espanya han facilitat, uns per les seves dificultats d’enteniment i algun altre per un ús d’un llenguatge ofensiu i xavacà,  donar un pas més pel aplanar el camí dels nous populismes antidemocràtics. El temps ho dirà. Per sort de la política, el debat d’investidura ha servit per adonar-nos que en l’horitzó polític espanyols s’ha enriquit amb polítics que han sabut, des del faristol del Congrés de Diputats, dignificar el sentit de la política i han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies del moment. Algunes intervencions, totes dels grups polítics considerats minoritaris, però imprescindibles per fer donar majories de govern, han demostrat que tenen ofici i sentit d’estat. Les seves assenyades paraules han servit per recordar-nos que la política és molt més que el regat curt permanent o el bloqueig de les institucions en espera d’un futur millor. Pot ser haurien de ser aquests polítics els que, de forma consensuada, establissin les condiciones per retornar al setembre el sentit de la política al Parlament espanyol i intentar tornar a aprovar de nou l’examen. Del contrari, al setembre la política tornarà a suspendre i el futur serà més preocupant.