Durant els propers post publicaré
un resum de l’article de Hans Zollner “La
mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i
psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat
Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa
universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la
Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les
conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de
menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic
d’aquestes situacions.
(continuació)
Formar i acompanyar la maduresa humana
En aquests abusos, un no pot
identificar només el que és propi del sacerdot catòlic com a tal (el paper
sacerdotal en si mateix, la seva funció mediadora i el seu poder espiritual i
efectiu). Doncs tot això existeix, més o menys, també en els dignataris religiosos
de l'islam, en el budisme, hinduisme i judaisme o les religions naturals.
L'obligació al celibat no és característica únicament de l'Església catòlica de
ritu llatí, ja que també existeix en altres religions i les seves subdivisions.
La integració de la pròpia
sexualitat representa un desafiament permanent per a cada individu. Molts
sacerdots es comprometen a viure el celibat sense tenir un suficient
acompanyament humà i espiritual. Aquest suposaria un seriós procediment
d'admissió, passant per un sistema d'unitats de formació, amb un acompanyament
professional i espiritual que continuaria després de l'ordenació. Els sacerdots
avui no estan formats per viure i integrar d'una manera sana les seves
necessitats sexuals, emocionals i de relació. Tot i les directrius clares per a
la formació dels sacerdots, la maduresa humana té un paper subordinat en la
formació dels futurs religiosos i sacerdots. Quan es pensa que la majoria de
les crisis de vocacions tenen el seu origen en un enamorament i en descobrir el
desig de viure en parella i en família, un es sorprèn que els responsables de
la formació no hagin invertit més energia i temps aquí on la necessitat sembla
més manifesta. En la psicologia que tracta de les nostres profunditats, es
parlaria de mecanisme de defensa i negació de les pulsions vitals.
Espiritualment en diríem accídia, deixadesa i mandra. Aquest rebuig per part
dels responsables a prendre seriosament les experiències espirituals i els
processos humans repercuteix directament i indirectament sobre els que estan en
formació.
El perill és que el desig sexual
rebutjat -així com altres necessitats rebutjades- "s'exterioritzen"
en una resistència activa o passiva a tot el referent a aquesta qüestió.
Aquesta hauria de ser coberta, particularment allà on es pot esperar la
resistència més feble -amb els nens i els joves-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada