dijous, 12 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (III)


Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació)

Formar i acompanyar la maduresa humana

En aquests abusos, un no pot identificar només el que és propi del sacerdot catòlic com a tal (el paper sacerdotal en si mateix, la seva funció mediadora i el seu poder espiritual i efectiu). Doncs tot això existeix, més o menys, també en els dignataris religiosos de l'islam, en el budisme, hinduisme i judaisme o les religions naturals. L'obligació al celibat no és característica únicament de l'Església catòlica de ritu llatí, ja que també existeix en altres religions i les seves subdivisions.

La integració de la pròpia sexualitat representa un desafiament permanent per a cada individu. Molts sacerdots es comprometen a viure el celibat sense tenir un suficient acompanyament humà i espiritual. Aquest suposaria un seriós procediment d'admissió, passant per un sistema d'unitats de formació, amb un acompanyament professional i espiritual que continuaria després de l'ordenació. Els sacerdots avui no estan formats per viure i integrar d'una manera sana les seves necessitats sexuals, emocionals i de relació. Tot i les directrius clares per a la formació dels sacerdots, la maduresa humana té un paper subordinat en la formació dels futurs religiosos i sacerdots. Quan es pensa que la majoria de les crisis de vocacions tenen el seu origen en un enamorament i en descobrir el desig de viure en parella i en família, un es sorprèn que els responsables de la formació no hagin invertit més energia i temps aquí on la necessitat sembla més manifesta. En la psicologia que tracta de les nostres profunditats, es parlaria de mecanisme de defensa i negació de les pulsions vitals. Espiritualment en diríem accídia, deixadesa i mandra. Aquest rebuig per part dels responsables a prendre seriosament les experiències espirituals i els processos humans repercuteix directament i indirectament sobre els que estan en formació.

El perill és que el desig sexual rebutjat -així com altres necessitats rebutjades- "s'exterioritzen" en una resistència activa o passiva a tot el referent a aquesta qüestió. Aquesta hauria de ser coberta, particularment allà on es pot esperar la resistència més feble -amb els nens i els joves-.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada