Tot comença des dels carrers

Com els anys anteriors, la Roser i jo, hem estat al carrer celebrant la Diada i reivindicant la independència per Catalunya. És un ritual que parteix del convenciment que tot comença si s’empeny des dels carrers. Una bona amiga nostre, companya de moltes manifestacions reivindicatives a més d’altres activitats, insistia en la importància de la pressió popular sobre els polítics. Aquest sentiment ha estat molt present en la Diada d’aquest any. Els propis convocants de la manifestació han demanat als polítics no defraudar les esperances de la gent. Milers de persones hem sortit als carrers per demanar, de manera obstinada i insistents, la llibertat dels presos polítics, la unitat estratègica i d’acció dels partits polítics independentistes, i el compromís sostingut a favor de les aspiracions nacionals de Catalunya. Venen temps difícils. La propera sentència del Tribunal Suprem exigirà mantenir dempeus aquesta fidelitat i pensar una proposta serena i ferma en el cas d’una sentència que no sigui l’absolució dels presos polítics.

La diversitat de l’independentisme és gran i aquesta pluralitat és la seva riquesa. Per això cal saber cosir amb cura les estratègies de futur. No podem dispersar-nos i perdre la unitat d’acció. Per avançar en el camí de la independència cal unitat  sòlida per saber sumar més gent al procés. No som prou. Avui per avui, el nombre de persones favorables a la independència no ens permet tenir la força suficient per obligar a l’Estat a modificar la seva política. Mentre això no passi, l’Estat seguirà menyspreant les reivindacions independentistes i, molt menys, patrocinarà un diàleg per trobar-ne la solució política. Per sumar més adhesions cal saber explicar millor la utilitat de la independència. Cada persona hauria de poder entendre en què milloraria ell, i també com ho feríem col·lectivament, en el cas que Catalunya fos independent. Els drets històrics, els menyspreus del passat poden ser importants, però també cal entendre el valor de la independència en les biografies de futur de les persones. Cal estalviar-nos dreceres, gesticulacions estèrils o alternatives només viables en somnis, així com algunes propostes que poden fer-nos aparèixer antipàtics als catalans als ulls dels altres ciutadans de l’Estat. Ni hem de perdre el somriure, ni hem de promoure iniciatives excloents que facin del tot incomprensible la nostra reivindicació a la majoria de la ciutadania espanyola o aquells catalans que no són independentistes.

Un important missatge d’aquesta Diada ha estat la voluntat del poble català mobilitzat per la independència de seguir tossudament alçat i de continuar afirmant la voluntat de seguir lluitant. Si hem arribat fins on hem arribat és gràcies la permanent mobilització ciutadana a favor de la independència. La gent són els protagonistes, però les mobilitzacions han de complementar-se amb acció política. Necessitem que els polítics independentistes sumin esforços perquè tot allò que s’ha començat en els carrers dels pobles i ciutats de Catalunya tingui continuïtat en el Parlament i el Govern. Els partits independentistes han de situar la unitat estratègica en l’horitzó de l’agenda política, com els dirigents polítics han d’assumir la responsabilitat de liderar aquest procés i deixar d’estar preocupats pels resultats de les enquestes demoscòpiques i l’estat de salut dels seus partits. Sinó ho fen, posarem en perill tot el procés. Fora una llàstima, perquè mai ho havíem tingut tant a prop.