La persecució al cristianisme de l’Orient Mig

El diari Le Croix ha publicat recentment una interessant entrevista amb Bernard Heyberger, historiador, director d'estudis a l'Escola d'Alts Estudis en Ciències Socials, sobre la situació del cristianisme i els cristians a l’Orient Mig. Aquest especialista reflexiona sobre el sentit de les massacres que han marcat la història del cristianisme en els segles XIX i XX a l’Orient Mig. La seva tesi és que la conflictivitat entre cristianisme i Islam no és una derivada directa d’un conflicte religiós inherent als orígens de l’Islam contra el cristianisme, sinó al resultat del creixement del nacionalisme en aquesta zona. El genocidi armeni, per exemple, el qual provocà la desaparició del cristianisme a Turquia, no fou un conflicte de religions sinó el resultat d’una lògica nacionalista

En el seu moment l'Imperi Otomà havia pretès construir una nació pels musulmans, però va provocar la creació de petites comunitats minoritàries, amb el suport de les potències occidentals. Els maronites, els assiris-caldeus i els armenis, cadascun d’ells somiaven la creació de la seva nació. El projecte nacional turc fou una reacció al fracàs del projecte otomà; però, a la vegada, el nacionalisme turc no podia tolerar els altres nacionalismes, com l’armeni, en el seu territori. En aquest cas, el comportament dels turcs es pot qualificar de genocidi. No mereix la mateixa consideració el que feren els turcs amb la població assiri-caldea del seu territori. Fou un conflicte més complexa. Aquestes persones vivien a les fronteres de l’imperi otomà amb Rússia i Persia, Bernard Heyberger pensa que elles han estat probablement les víctimes del col·lapse de l'Estat i el caos i les venjances que això provocà. Diu que el que passà llavors és similar a la situació actual a l'Iraq i Síria avui.

Bernard Heyberger considera que actualment no es pot parlar d’un pla preconcebut d’eradicació dels cristians d'Orient Mig. Lamentablement, aquests són més aviat les víctimes de les rivalitats entre sunnites i xiïtes, entre les faccions islamistes rivals. Sempre és més fàcil de prendre els seus recursos a les poblacions minoritàries - és a dir, els cristians, o els kurds iaziidites.  La violència contra els cristians, fins i tot donen legitimitat als que la practiquen ja que això els permet poder-se presentar autors d’actes d’acompliment de xaria islàmica. Aquesta imatge té més força que molts dels discursos de les escoles coràniques