Llibertat, respecte i responsabilitat

Ahir vaig parlar de la inquietud manifestada per una part de la comunitat musulmana d’origen pakistanès barcelonina en relació al film La innocència dels musulmans i els dibuixos del setmanari Charlie Hebdo. Aquest col·lectiu en lloc d’una manifestació es limità a fer una concentració per reivindicar el respecte a Mahomma. És de desitjar que la figura del Déu o ésser transcendent de qualsevol religió ha de ser respectada i no vexada. Per això cal educar en el valor del respecte, primer, i en la responsabilitat en l’ús de la llibertat d’expressió. Però, en cap cas, s’ha de prohibir, com algunes veus demanen, la llibertat d’expressió.

La defensa de la llibertat, l’exigència de respecte i la responsabilitat en l’ús de la llibertat són guies prou clares per no erosionar la convivència entre persones que tenen creences diferents. També caldria exigir, a més, una capacitat de discerniment acurada, en el cas de conflictes, i de proporcionalitat alhora de modular les respostes quan alguna persona o col·lectiu es pugui sentir ofès. És evident que les respostes airades d’aquestes dies contra Estats Units i França són totalment desproporcionades i els promotors d’aquestes protestes confonen les opinions i actituds d’uns ciutadans particulars amb tot el país o els seus governs. En un món global on és molt fàcil manipular els sentiments, cal molta prudència alhora d’analitzar fets o esdeveniments especialment aquells que afecten a identitats, especialment les religioses.

També caldria demanar, com a principi a respectar, la idea de la coherència alhora d’afrontar aquestes qüestions. Sóc el primer en defensar la llibertat religiosa i el respecte a les creences de les persones i dels col·lectius. Però cal exigir que tota persona religiosa, quan es sent atacada, sàpiga reconèixer que potser la seva religió també és agressora a de les creences d’altres persones que no tenen la seva mateixa fe. En aquest sentit, caldria insistir de nou, i no em cansaré de fer-ho, que cal demanar el respecte als cristians que viuen als països musulmans a poder viure i celebrar la seva fe sense estar, com passa sovint, perseguits. Se’ls posa a la presó, se’ls crema les esglésies o són expulsats acusats de proselitisme. No es tracta d’exigir reciprocitat, ja que cal defensar aquí la llibertat sense condicions a que els musulmans puguin viure i celebrar la seva fe. Però cal recordar amablement a alguns dirigents d’aquests musulmans que sàpiguen demanar als seus germans de fe en països islàmics, aquet respecte i consideració que, en general, tinguin vers als cristians el respecte que gaudeixen aquí. I si ho fan, que expliquin que ho han fet.