Les recents tensions entorn dels dibuixos
sobre Mahomma o de la pel·lícula vexatòria sobre els musulmans han tornat a
situar en el centre del debat la solidesa d’alguns principis democràtics i les
contradiccions de les societats islàmiques. Alguna d’aquestes provenen de la
concepció teocràtica de la política i de l’organització de la societat. Les
recents intervencions dels presidents Obama i Morsi a l’Assamblea General de
l’ONU són exemples d’aquesta qüestió. Els islamistes defensen que tota societat
ha d’organitzar-se d’acord als principis islàmics. Això vol dir, supeditar els
drets constitucionals, en el cas de que existeixin, al que pugui dir l’Alcorà i
la tradició islàmica, i vincular l’arquitectura jurídica als dictats de la
xaria.
La vigència de les penes contra la blasfèmia
en els països musulmans significa assumir l’existència d’uns límits a la
llibertat d’expressió quan aquesta ofèn a les creences de les persones.
Llibertat sí, sempre i quan no ataqui a la religió. El debat sobre els límits
d’aquesta llibertat, exemplificat pels discursos dels presidents Obama i Morsi,
s’han situat en l’agenda de les qüestions que encara separen de forma clara Occident
dels països teocràtics musulmans. El països islàmics condemnen la blasfèmia. A
Pakistan el cas de la nena Rimsha Masih, com abans el d’Asia Bibi, han posat en
evidencia que els articles 295 B i C del Codi Penal castiguen amb la pena de
mort tota ofensa a Mahoma i a cadena perpètua a tota profanació de l'Alcorà.
Una societat oberta i democràtica ha de
permetre, en última instància, respectar el dret a blasfemar com a resposta
extrema a una concepció sagrada de la realitat. Abans, en els transports
públics del nostre país es recordava que la blasfèmia estava prohibida i es multaria
que ho fe. Per sort, aquest visió teocràtica de la societat ja no és. Ara el
que cal és explicar als països musulmans que s’han obert cap a una transició
democràtica que un signe de normalitat
democràtica és, precisament, garantir el dret a la blasfèmia. La llibertat
religiosa ha de ser àmplia, tant extensa que els no musulmans han de poder
viure la seva fe en igualtat de condicions que la religió majoritària. Per
exemple, els cristians han de poder fer proselitisme de la seva fe sense estar penalment
perseguits. De la mateixa manera, la llibertat de creença ha de permetre també
la possibilitat de no creure i, si és el cas, poder criticar les religions i,
en un extrem, poder blasfemar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada