Indignats, espantats i pusil·lànimes

He tingut l’oportunitat de viure en directe la irrupció d’unes persones que han impedit la inauguració de curs de la Universitat de Barcelona. Entre la cridòria he entès que parlaven d’estudiants, professors i personal de serveis. M’ha semblat que també s’esmentava a algun sindicat. Ha estat una autèntica llàstima haver suspès la cerimònia inaugural perquè tenia interès d’escoltar la lliçó magistral de la magnífica i brillant professora doctora Mercè Durfort. Ha estat una verdadera indignitat no poder fer aquesta acte acadèmic i social signe del reconeixement de que la Universitat és el dipòsit i fogar dels sabers que permeten que un país tingui coneixement i identitat.

He de confessar que m’ha sorprès que es produís aquella situació tan imprevista com previsible. Es per això que m’interrogo si s’havien fet les coses prou bé per evitar que l’actuació d’un petit grup exaltat se’n sortís amb la seva: impedir la celebració de l’acte. Governar exigeix saber calcular i negociar, saber fer ús de l’anticipació com a art per evitar conflictes i la capacitat de trobar alternatives quan apareixen. També els manifestants, esvalotats i esvalotadors haurien de saber trobar la justa mesura de les seves accions tant en les proporcions i com en les durades. Cal saber quan començar, com continuar i acabar les seves accions. Així ferien més atractives i assumibles les seves propostes, perquè acceptarien el joc democràtic d’administració del temps polítics. He de dir, que no trobo cap distanciament amb el que demanaven els manifestants  Però avui, certament, no ho han sabut fer un ús adequat de la seva ira. La seva intransigència ha impedit celebrar la cerimònia inaugural del curs acadèmic. Cerimònia on, a més de la lliçó inaugural s’havien de lliurar uns primers al treball i a l'esforç de diversos estudiants i científics. Una llàstima.

Però també hem pregunto, si els assistents podríem haver fet molt més que acceptar resignats la suspensió de l’acte. Érem molts més els que esperàvem asseguts l’inici de l’acte que el grup d’exaltats. ¿Per què hem callat?, ¿per què no hem sabut interpel·lar amb la paraula el gest antidemocràtic dels esvalotats?. Hem estat pusil·lànimes davant l’agressió. Ningú ha tingut el coratge de donar la cara i, en nom de la raó, oposar-se a la raó de la força. He recordat amb enyorança el gest de valentia que tingué Ernest Lluch quan s’enfrontà verbalment amb els extremistes amics dels terroristes que li boicotejaven un acte electoral a Donosti l’any 1999. L’únic camí per evitar que la impertinència s’apoderi dels espais públics democràtics és no tenir por, donar la cara i fer servir la força dels arguments contra la irracionalitat de la folia. Avui tampoc ho hem sabut fer. Una altra oportunitat perduda.