dijous, 24 d’octubre del 2013

Parlar a Déu perquè ens parli

Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.

Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.


Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada