Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet
entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o
fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla
per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor
de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i
procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la
meva vida interior.
Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió
unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons
la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una
praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades
com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida
quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos
personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per
parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè
ens parli.
Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal
amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones
honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu
s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada