Defensa de la llibertat religiosa

Està clar, i ningú ho discuteix, que la llibertat religiosa és un dret fonamental. Així figura en el marc constitucional del nostres país i així és reconeguda com a llibertat bàsica en l’ordenament jurídic dels països democràtics o en la mateixa declaració universal dels Drets Humans. Som hereus d’aquesta llibertat, l’assumim, la defensem i alguns la practiquem activament. Però aquesta pràctica presenta alguna dificultat i malentesos per alguns. Ara, per exemple, a Mollet del Vallès, es dóna un conflicte en l’exercici i la interpretació d’aquesta llibertat. 

¿Que passa quan l’exercici de la llibertat religiosa entra en col·lisió amb normatives de tipus urbanístic, com és el cas de Mollet?. Existeix un prelació normativa que cal tenir en compte i respectar. En aquest cas, és evident que una llibertat fonamental i el seu exercici obté una rellevància sobre altres normatives particulars. Recordo que les restriccions a l’exercici de la llibertat religiosa que consten en la llei orgànica de llibertat religiosa són ben poques i res tenen a veure amb el tema de l’urbanisme. Al contrari, alguns experts afirmen que algunes decisions en la planificació urbanística suposen una segregació territorial per l’exercici de la llibertat religiosa.

Si algú considera que alguna normativa urbanística, per raó d’una interpretació particular, vulnera la seva llibertat a practicar una religió té a les seves mans el millor recurs que proporciona l’Estat de Dret: anar als tribunals. Aquesta perspectiva és un gran progrés que ens permet ordenar la convivència de forma pacífica a partir d’unes garanties donades per un poder, el judicial, que assegura la defensa dels drets dels ciutadans. Penso que aquesta pràctica és més efectiva que recórrer a la pressió directa com, per exemple, pressionar a les autoritats pregant a la porta del consistori. Això pot ser efectiu momentàniament, i útil per cridar l’atenció, però no és un gest que no es pot sostenir en el temps. Si algú considera que els seus drets han estat conculcats la via que cal seguir és clara i és un signe de maduresa cívica: recórrer a  la justícia.