La soledat política no és bona, el tacticisme és pitjor.

La política ha deixat ser un espai generador de confiança per molts ciutadans. El domini de l’espai polític per la politiqueria, el regat de curta volada, les maniobres tacticistes i les especulacions electorals ha introduït una important perversió en l’acció de la cosa pública. Els partits polítics, enlloc d’estar preocupats per resoldre el problema dels ciutadans apareixen com a màquines burocràtiques interessades en mantenir, o guanyar, quotes de poder polític. L’obsessió pel poder sense referents ideològics està allunyant als ciutadans de la política. Les mobilitzacions populars entorna grans fites o esdeveniments poden ser ’aliment d’una política populista orfe de projecte ideològic i decantat a l’agitació dels sentiments sense cap interès per la raó política.

Els ciutadans han de valorar, en el moment de motivar les seves tries electorals, la capacitat dels partits d’articular de forma equilibrada els sentiments i la raó política, o les raons polítiques. Perquè l’acció de govern es fonamenta en les raons i en els sentiments. No és suficient l’ús partidista dels sentiments, sense prendre un compromís clar per la raó política que comporta governar. Per fer avançar la utopia social, no és suficient l’agitació de les emocions, també cal assumir la responsabilitat de govern amb els clarobscurs que això comporta. No es pot estar a missa i fer repicar les campanes. Com tampoc és admissible quedar-se còmodament a l’oposició esperant el desgast de l’adversari esperant que algun dia arribarà l’oportunitat del relleu. Aquesta actitud passiva em resulta poc estimulant.

La soledat del governant com a resultat d’uns càlculs electoralistes és detestable. No estic d’acord amb les actituds de no assumir responsabilitats de govern o d’esperar que l’altra ensopegui encara que el problema que ens caigui a tots al damunt. No crec, ni desitjo que el meu país sigui governat, en un futur, per administradors de l’escapisme polític o funambulismes de les crisis polítiques irresolubles. Davant de problemes compartits calen solucions comunes i corresponsables, cal diàleg i acords. No pantomimes de diàleg que no porten a cap acord perquè no és vol pactar res. A mi m’agraden els governants que miren els problemes de cara, els expliquen i demanen la implicació de tots per resoldre’ls.