Fiar-se de Déu

Les lectures litúrgiques quaresmals són una invitació a la confiança i a l’esperança. Ambdues es potencien a la llum de l’experiència pasqual. No pot ser d’una altra manera, ja que la resurrecció salvadora esdevé realitat després de la creu. L’amor que tot ho pot, aporta la transcendència que dóna sentit a la confiança. Les grans experiències de vida són font de confiança si es fonamenten en l’estimació a l’altra.

Però la confiança no està donada com a dret, és una virtut que ha de guanyar-se. Si els individus es tanquen als demés, llavors la confiança s’esvaeix de l’horitzó i la finitud vital esdevé una pesada constatació. En general, vivim en una societat desconfiada. La confiança és resultat d’un treball continuat, necessita temps i dedicació per assentar-se en el cor de les persones. És una virtut que necessita ser conreada per evitar fer-se fonedissa davant de qualsevol dubte. Fiar-se exigeix un despullament personal i saber obrir als demés.

Fiar-se de Déu és el camí de la Quaresma. Per fer-ho cal assumir les febleses personals i reconèixer la necessitat de salvació. Déu dóna al seu amor misericordiós a qui el vol acollir. El consol de la salvació no és un aplaçament de l’esperança fora de la història o de la biografia personal. La confiança esdevé virtut diàfana quan cada persona sap buscar a Déu a través de l’apertura personal a l’amor als germans. Una de les paradoxes del nostre temps és viure en un mon ple de xarxes socials i seguir arrossegant importants soledats existencials com a conseqüència de la feble vinculació que uneix a les persones. El temps quaresmal ha de servir per adonar-nos que no estem sols i que hi ha moltes persones en la quotidianitat que esperen el nostre amor.