1914, la Mancomunitat

Als 200 anys del temps en el qual els catalans perderen les seves estructures de govern i les seves llibertats polítiques seculars, la burgesia catalana prengué consciència que Catalunya havia de recuperar part del seu poder. El 6 d’abril de 1914 les quatre diputacions catalanes es mancomunaren i Enric Prat de la Riba fou nomenat el primer president de la Mancomunitat. El conservadorisme, bàsicament catòlic, havia anat formulant un relat aixoplugat pels intel·lectuals del noucentisme que donava cos i projecte al procés de represa nacional endegat per la Renaixença. El noucentisme era una proposta global que abordava molts àmbits del saber, de les arts i del pensament. Aquesta burgesia fou conscient del seu paper històric i assumí el protagonisme de dotar a Catalunya d’estructures vertebradores de paí i de la seva consciència nacional.

Durant els pocs anys de vida de la Mancomunitat es foren coses molt importants, algunes de les quals han perdurat fins els nostres dies. El cop d’estat de 1923 amb la dictadura del general Primo de Rivera estroncà el projecte polític que alimentava la il·lusió de la Mancomunitat, però no eliminà la presa de consciència de que Catalunya podia tenir èxit si tenia el poder polític. El que és interessant remarcar és que els dirigents d’aquest intent d’autogovern català tenien clar el que calia fer. Hi havia molta feina per fer i ho saberen fer des del primer moment. Ara, quan es commemora els 100 anys d’aquell esdeveniment històric, els catalans d’avui hem de sentir-nos hereus de l’esperit d’aquelles persones que aconseguiren un poder polític indèdit, el màxim que pogueren aconseguir després de molta lluita. Els dirigents d’aquells moments entengueren que el poder, a més de servir per afirmar la identitat catalana, havia de posar-se al servei d’actuacions concretes a favor dels catalans. La seva agenda política esta plena d’iniciatives. Aquesta és la clarividència que cal exigir avui als nostres polítics en aquesta cruïlla històrica per Catalunya.