Política i psicologia

¿Està la política influïda per la psicologia de la persona que pren les decisions?. Aquesta pregunta se la fa l’escriptor Javier Cercas en un interessant article. La seva conclusió es que sí. Però matisa la seva conclusió. La relació entre psicologia i política està matisada pel grau de democràcia. Quan menys democràcia, més fàcil que la psicologia del polític condicioni les seves decisions; mentre que el control democràtic és una garantia de que els polítics no actuïn amb total impunitat influïts per les seves dèries personals.

Aquesta apreciació del control democràtic es evident en el cas de les dictadures, formals o informals. Sota la manca de llibertats, les decisions polítiques són arbitràries, depenen de qui les pren i resten al marge de tot control o contrapoder. A l’altra extrem es situa el sistema democràtic i els seus mecanismes d’equilibri. Però, ¿que passa quan l’escenari polític està dominat per majories absolutes que ocupen tot els espais de poder i omplen les institucions de l’estat?, ¿hi ha alguna salvaguarda davant la psicologia dels qui les dominen?. Crec que no. L’excel·lent sèrie televisiva nord-americana House of cards mostra, en forma de ficció, la possible vulnerabilitat i feblesa que pot arribar a patir un president dels Estats Units com a resultat de l’escrutini públic de la seva personalitat. És esfereïdor pensar que algunes persones psicològicament descompensades puguin acumular importants quotes de poder.