Carme Chacón i Montserrat

Els morts, com els vius, mereixen un gran respecte perquè les persones tenen dignitat per damunt del que puguin pensar o fer. Alguns cops, per respecte, el silenci és la millor mostra de respecte pels mort; en altres ocasions els obituaris són hagiografies on es diuen coses que en vida no es deien o es deia el contrari.  Res d’això es mereix Carme Chacón. Vull parlar bé de la Carme Chacón ara que s’ha mort perquè vull compartir els meus sentiments amb els lectors del meu blog. És el meu petit homenatge sincer a la seva memòria.

Vaig conèixer poc a la Carme Chacón durant la meva etapa al PSC. No vaig tenir-hi mai una relació fluïda o propera, més aviat el meu contacte fou casual, excepte per un tema que és el que vull explicar. Vaig parlar llargament per primer cop amb la Carme Chacón gràcies a en Josep Maria Sala en una escola d’hivern dels socialistes catalans. Era a finals del 2007. Feia poc que ella era ministre d’Habitatge en el govern de José Luis Zapatero i per aquella època jo era president de la comissió executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat. Vaig intuir que ella, com a ministre de l’habitatge del Govern d’Espanya, podia ajudar a resoldre un problema que preocupava a la comunitat benedictina del monestir de Santa Maria. La gran plaça de Santa Maria, construïda per Puig i Cadafalch a primers del segle XX, estava molt malmesa i calia fer una intervenció complexa  per evitar-ne el seu enfonsament. Aprofitant aquesta obra el sentit comú aconsellava intervenir en les altres dues places properes a fi d’ordenar urbanísticament tota aquella zona del santuari.  Era una obra molt costosa que ni la comunitat podia assumir ni el govern de la Generalitat, presidit en aquell temps per José Montilla, podia esmerçar-hi els recursos necessaris. Calia trobar un ajut extraordinari per resoldre aquesta problemàtica.

Aprofitant la presència de Carme Chacón a l’escola d’hivern vaig pensar que era bona ocasió per exposar-li la situació i demanar-li si el seu ministeri, a través d’una intervenció singular, podia donar un cop de ma per solucionar el problema. Quan vaig trobar un moment adient, gràcies a l’amic Josep Maria Sala, vaig plantejar-li el tema a la Carme Chacón. Va escoltar-me atentament, tant l’exposició de l’estat de la qüestió com l’argumentari que vaig plantejar-li per justificar la intervenció del seu ministeri. En poques paraules vaig comentar-li que l’Estat espanyol era un dels membres del Patronat de la Muntanya de Montserrat i que era habitual que els patrons fessin, de tant en tant, algunes aportacions extraordinàries per subvenir alguns dels problemes singulars que es donaven a Montserrat, i que l’Estat espanyol feia temps que no n’havia fet cap aportació en aquest sentit. A més, era propi del Patronat, d’acord amb les competències atribuïdes per llei, vetllar per un conjunt d’actuacions en l’entorn del monestir i del santuari més enllà de la gestió del Parc Natural.

Pocs dies després d’aquesta conversa la Carme Chacón va fer-me arribar que veia bé assumir aquesta intervenció i que parlaria amb el President de la Generalitat per comunicar-li el compromís del ministeri i articular a través de la presidència de la Generalitat la relació institucional amb la comunitat de Santa Maria de Montserrat. Al final, s’acabà signant un conveni a la sala de la façana del Monestir on el ministeri de l’Habitatge del Govern d’Espanya es comprometia a finançar la totalitat de les obres per rehabilitar i urbanitzar les tres places davant la façana del monestir de Montserrat. El dia de la signatura del conveni, aprofitant els moments previs a l’acte formal, mentre estàvem al gran balcó del monestir que dóna a la plaça de Santa Maria vaig fer observar a la Carme Chacón com en el perfil de la muntanya es veia la creu de sant Miquel. Ella, amb un somriure franc, va comentar-me que el fill que esperava es diria Miquel. Descansa en pau, Carme Chacón.