Proclamació de l’islam de França – IV

El passat 28 de març es publicà a França un document, Proclamation de l’islam en France, escrit per Dalil Boubakeur, rector de la Gran Mesquita de Paris, on es fixen les condicions per l’exercici de l’islam a França. Ha estat considerat un document històric perquè significa una presa de posició clara i precisa a favor d’un determinat model d’islam. Per la seva importància aniré publicant el contingut d’aquest document.

El text d’avui és la continuació del dia anterior

13. Com s'indica en la tradició profètica, la pràctica de l'oració de cap manera hauria de produir confusió o desordre.

14. França no és una terra d'Islam: és una terra on coexistien moltes religions, incloent l'Islam, així com les persones que són ateus o agnòstics. En aquest context, cada musulmà ha de respectar els valors i les lleis de la República Francesa. Per exemple, com que la blasfèmia i la caricatura religiosa estan permeses per la legislació francesa, una persona es pot considerar ferida o ofesa, però no per això ha d’exigir la seva prohibició o reaccionar amb violència. En termes més generals, òbviament, cap musulmà té el dret d'exigir que França canviï els seus valors i lleis perquè s'adaptin a la seva pròpia fe, ja que cap cristià, cap jueu, cap ateu, agnòstic no tenen aquest dret.

15. A l'efecte de la llei de 1905, la laïcitat és el principi de neutralitat de l'Estat, l'administració, dels serveis públics, i dels funcionaris respecte a la religió i l'espiritualitat. En altres paraules, la República Francesa no finança cap culte,  ni accepta cap petició en nom d'una religió, ni promou cap religió, ni fa cap ingerència en la vida d'un culte, simplement dona a les comunitats religioses els mateixos drets i els mateixos deures que qualsevol associació de ciutadans del país, sigui de religiosa o no. D’acord amb aquesta definició, l'existència de la religió musulmana en la societat francesa és compatible amb la laïcitat.

16. La laïcitat no és un principi d’intolerància cap a la manifestació de la religió en l'espai públic. Aquells que volen redefinir-la se equivoquen i ignoren greument la llei 1905.

17. Pel que fa als versets dedicats al pudor en la vestimenta d’homes i dones, cal recordar el principi general de vestir púdicament en tot moment, i no amb vestits específics esmentats. D'això es dedueix que els homes i dones musulmanes simplement tenen el deure de vestir decentment.

18. En l'esperit de la contextualització necessària per practicar la fe musulmana d'avui, el càstig corporal, la poligàmia, no tenen justificació ni raó de ser. D’acord amb el mateix esperit, és necessària la igualtat entre homes i dones.

(continua)