Confiança en Déu

Cal saber deixar-se en mans de Déu. Cal fer-ho més sovint, enfront l'arrogància de creure que els humans sols ho poden aconseguir-ho tot. És bo tenir autoestima i autoconfiança, però mai com un valor absolut. Ha d’haver-hi un espai per deixar que Déu entri a la vida personal. Està bé que s’insisteixi sobre el valor de la confiança personal, però això no negant l’existència d’un altre nivell de confiança en la qual hi ha espai per Déu. Isaïes 12,2 ens parlar d’això quan diu “Ell és el Déu que em salva. Confio, no m’espanto. D’Ell em ve la fortalesa i el triomf. És Ell qui m’ha salvat”. La vivència d’aquesta confiança permet dir, com l’autor del Salm 79: “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”. El salmista més endavant comenta el camí cap aquesta confiança “no ens apartarem mai més de vos, guardeu-nos la vida”. 

En el salm, el 80, el clam de Déu alerta dels perills d’anar per uns altres camins que signifiquen la pèrdua d’aquesta confiança: “No tingueu deus estrangers, no adoris els deus dels pagans (...) Però el meu poble no escolta la meva veu / Israel no vol fer cas de mi / i els abandono al seu cor obstinat(...)/ Tant de bo que el meu poble d’Israel m’escoltés i seguís els meus camins”. La confiança és un camí, com tot en la vida. Cal caminar evitant caure en els perills de les noves idolatries. La idolatria és, junt amb la indiferència al proïsme una de les principals temptacions pels cristians.