La tendresa revolucionària - I

He traduït al català l’homilia del papa Francesc pronunciada a la missa del Gall d’aquest any. Per la seva extensió l’he dividit en dues notes, la d’avui i la de demà.

«Maria va donar a llum el seu Fill primogènit, l'embolcallà i el posà en una menjadora perquè no hi havia lloc per a ells a l'alberg» (Lc 2,7). D'aquesta manera, simple però clara, Lluc ens porta al cor d'aquesta nit santa: Maria va donar a llum, Maria ens va donar la Llum. Un relat senzill per submergir-nos en l'esdeveniment que canvia per sempre la nostra història. Tot, en aquesta nit, es tornava font d'esperança.

Anem uns versets enrere. Per decret de l'emperador, Maria i Josep es van veure obligats a marxar. Van haver de deixar la seva gent, la seva casa, la seva terra i posar-se en camí per ser censats. Una travessa gens còmoda ni fàcil per a una jove parella en situació de donar a llum: estaven obligats a deixar la seva terra. En el seu cor anaven plens d'esperança i de futur pel nen que vindria; els seus passos en canvi anaven carregats de les incerteses i perills propis d'aquells que han de deixar la seva llar.

I després es van haver d'enfrontar potser al més difícil: arribar a Betlem i experimentar que era una terra que no els esperava, una terra en la que per a ells no hi havia lloc.

I precisament allà, en aquesta desafiant realitat, Maria ens va regalar al Emmanuel. El Fill de Déu va haver de néixer en un estable perquè els seus no tenien espai per a ell. «Va venir als seus i els seus no el van rebre» (Jn 1,11). I allà ..., enmig de la foscor d'una ciutat, que no té ni espai ni lloc per al foraster que ve de lluny, enmig de la foscor d'una ciutat en ple moviment i que en aquest cas sembla que vol construir-se d'esquena als altres, precisament allà s'encén l'espurna revolucionària de la tendresa de Déu. A Betlem es va generar una petita obertura per a aquells que han perdut la terra, la seva pàtria, els seus somnis; fins i tot per aquells que han sucumbit a l'asfíxia que produeix una vida tancada.

En els passos de Josep i Maria s'amaguen tants passos. Veiem les petjades de famílies senceres que avui es veuen obligades a marxar. Veiem les petjades de milions de persones que no trien anar-se'n sinó que són obligats a separar-se dels seus, que són expulsats de la seva terra. En molts dels casos aquesta marxa està carregada d'esperança, carregada de futur; en molts altres, aquesta marxa té només un nom: supervivència. Sobreviure als Herodes de torn que per imposar el seu poder i acréixer les seves riqueses no tenen cap problema en cobrar sang innocent.

Maria i Josep, els que no tenien lloc, són els primers a abraçar a aquell que ve a donar-nos carta de ciutadania a tots. Aquell que en la seva pobresa i petitesa denúncia i manifesta que el veritable poder i l'autèntica llibertat és la que cobreix i socorre la fragilitat del més feble.