L’1 d’octubre, obstinadament dempeus amb dignitat

Demà és 1 d’octubre, data que molts catalans no oblidarem mai. Fou el dia de la victòria de l’obstinació democràtica i pacífica del poble de Catalunya. No fou cap derrota. Aquest dia els catalans enfortirem la nostra dignitat i guanyarem el respecte de moltes persones de lluny estant. Perquè, malgrat la violenta repressió de l’Estat espanyol, més de dos milions de catalans votarem i ho férem festivament. La tenacitat de molts catalans, el risc generosament assumit de moltes persones implicades en la discreta organització del referèndum i la massiva participació de la ciutadania l’1 d’octubre fou una finestra de festa i exemplaritat democràtica al món. Segurament, tots tornaríem a fer el que férem ara fa un any.

Quan després de moltes hores de guàrdia per defensar el dret al vot, les urnes arribaren als col·legis electoral tothom esclatà en aplaudiments. Volíem votar i ho anàvem a fer. La resistència pacífica de tota la nit donà pas a la festa de la democràcia: el vot. Però l’Estat espanyol, empeltat de l’herència del franquisme latent estava disposat a substituir la força de la raó per la raó de la força. La única que entenen els fills de la nit. La violència desencadenada per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil superà l’imaginable. Només pot entendre’s aquest comportament bàrbar des de la lògica repressiva d’un Estat antidemocràtica, atemorit per l’ús responsable del vot d’un poble que es sent sobirà del seu destí. Si l’Estat volia humiliar i atemorir als catalans, no ho aconseguiren. Estem més forts que ara fa un any. Som conscients de les nostres limitacions, però estem decidits en aconseguir la independència de Catalunya. No donarem passos enrere, sempre caminarem endavant.

L’1 d’octubre demostrà a tots els demòcrates catalans, que no cal demanar permís per exercir la sobirana. És nostra i l’hem de practicar. Els catalans som un poble sobirà de persones lliures. El neofranquisme instal·lat en l’Estat espanyol no ho entén i no ho vol entendre. Necessitem ser molts més els que vulguem decidir tornar a exercir el dret al referèndum per tal que l’Estat, doblegui el seu orgull dominador i cedeixi a les exigències catalanes de fer un referèndum vinculant. Els violents de l’Estat hauran de recular a les exigències democràtiques de la majoria dels catalans. Només així el camí cap a la independència es podrà forjar des de l’exercici responsable de la democràcia. Si som molts, l’Estat espanyol serà derrotat en la seva obstinació de negar l’evidència democràtica de la sobirania dels catalans. Hem de seguir obstinadament dempeus.

Hem de continuar recorrent el camí emprés l’1 d’octubre. El camí iniciat ara fa un any no té retorn, el sender cap a la independència no té aturador. La independència és un objectiu irrenunciable. Hem de seguir lluitant democràtica i pacíficament a favor dels nostres ideals i defensant amb diàleg les nostres idees. La violència i la intransigència no formen part del nostre tarannà com a poble. I si, algun cop, en tenim temptació hem d’esforçar-nos per corregir el rumb dels nostre passos. Cal continuar treballant per fer efectiu el nostre somni. Ho hem de fer amb astúcia, tenacitat i intel·ligència, sense perdre el somriure. Les nostres energies quotidianes ens han de permetre ampliar la base social de l’independentisme. El futur polític de Catalunya ha de ser aquell que els catalans vulguin i expressin lliurament en una consulta democràtica i vinculant. L’1 d’octubre fou un primer pas.