El perdó com a promesa

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

D'una banda, hem vist que el perdó revela el caràcter definitiu i irreversible de l'acció al redimir la persona d'estar lligada al seu passat. D'altra banda, el perdó com a promesa i compromís estableix permanència i fiabilitat malgrat el impredictible futur. Com ofrena per part de la víctima, el culpable sap que encara hi ha futur, que no tot sobre la seva vida està decidit. Cada promesa és un intent per trobar resposta a la incertesa de l'existència humana. Aquesta incertesa és manifesta en la inconstància de el cor humà que, amb les seves foscors, fa que no pugui garantir qui seré demà. No obstant això, la incertesa també apareix a través de la impredictibilitat dels altres. És impossible predir com els altres actuaran demà, no només perquè són éssers vulnerables i finits, sinó també perquè són éssers lliures que poden prendre diverses decisions.

En aquest context, el significat de la promesa és precisament contraatacar aquesta doble foscor - meva i dels altres- i establir una illa d'estabilitat en un mar de possibilitats que pot moure en totes direccions. El futur es porta cap al present, de tal manera que hi ha un vincle entre l'avui i el demà. La promesa és un acte de parla extern que literalment ve-cap-mi. Per tant, ens allibera del desassossec i el dubte respecte a el futur de tal manera que gosem confiar-nos a ell. Aplicat al perdó, això vol dir que el culpable pot atrevir-se a anar més enllà de la pròpia culpa.

Aquell que considera les raons la incondicionalitat i la gratuïtat del perdó només des de la perspectiva humana pensarà que tot això resulta difícil d'entendre i confirmar. A la fi i al cap, aquest caràcter incondicional és una categoria religiosa. En la tradició bíblica, tant en l'Antic com el Nou Testament, Déu es revela com Misericòrdia per excel·lència. Una i altra vegada, Déu es desdiu del càstig anunciat i mostra una misericòrdia sense límits; no només pels pecats comesos, sinó també com a promesa "que ho farà tot nou". Aquesta promesa és tan constant com l'Estrella Polar, tan sòlida com una roca, ja que Déu mateix és "la roca, on em refugi" (Sal 18,3). Queda clar també en la vida de Jesús que la crida a estar disposats a perdonar incondicionalment i gratuïtament està directament arrelada en la disposició de Déu a perdonar: "Sigueu misericordiosos tal com és misericordiós el vostre Pare de el Cel" (Lc 6,36), "que fa sortir el sol sobre bons i dolents" (Mt 5,45). Estem cridats a imitar l'amor de Déu, tal com resem en el Parenostre: “perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els nostres deutors” (Mt 6,12). Aquesta imitació de l'exemple diví només és possible si Déu ens fa capaços de fer-ho mitjançant el seu amor, tot i que com a éssers humans, finits i pecadors, sempre mancaran de la imitació plena.

(continua)