No hi ha perdó sense confessió, restauració i purificació

Durant propers posts continuaré publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas.

(continuació)

Sense confessió, restauració i purificació són una condició indispensable perquè el perdó tingui lloc en el culpable. El perpetrador, a la fi i al el cap, ha de reconèixer de manera autèntica i perceptible el que ha infligit a la víctima. Aquesta confessió té un aspecte intern i un altre extern. L'aspecte intern es refereix a la manera en què la persona culpable admet a si mateixa que ha comès un mal i, en conseqüència, ha causat patiment a un altre (o altres). Aquesta confessió no és fàcil, ja que tot tipus de mecanismes de defensa apareixen per enfosquir l'error comès. Encara que no es pot negar el mal mateix, un pot arribar a justificar-ho com "mal menor inevitable". Per tant, la confessió no s'inicia amb un acte extern, sinó amb un acte intern de reconeixement. Només llavors l'acte extern pren sentit i força. Així mateix, la confessió externa articulada efectivament és també necessària. L'acte de parlar (speech-act) de la confessió és la condició perquè el perdó operi com a esdeveniment relacional. Quan el perpetrador reconeix la seva falta davant de la víctima, la víctima pot realitzar el seu desig de perdonar. Aquest segon tipus de confessió no és menys difícil que la primera. Pot costar molt de temps i energia i, per aquest motiu precisament, la temptació d'escapar està present (ja sigui trivialitzant el mal comès, buscant un cap de turc, justificant-, etc.).

Per això (perquè el perdó sigui possible) no només la víctima, sinó també el perpetrador ha de passar per un procés de sanació. En concret, un ha de reconèixer que ha comès un mal i una injustícia en una altra persona, així com acceptar que aquest mal ha de ser resolt i que la víctima té el "dret" de fer-ho. Aquest reconeixement de l'error com a tal també prenen la forma de penediment i remordiment, en honesta consciència emocional que la víctima pot haver patit un dany irreparable. Si un perpetrador reconeix el mal causat de manera indiferent i incommovible, és probable que l'acte no estigui sent realment reconegut i confessat. Això fa que el perdó sigui impossible. A més, el penediment només es converteix en quelcom efectiu quan el perpetrador està disposat a restaurar, si és possible, el dany causat. Sens dubte, ha d'estar disposat i prometre no cometre el mal mai més. El penediment i la promesa de restauració i conversió resulten en el desig de perdonar per part de la víctima. Mitjançant aquest acte de parla performatiu (performative speech-act), que posa a víctima i perpetrador en una nova situació, es crea en el perpetrador d'una obertura cap a l'altre, a través de la qual espera també una obertura com a resposta de la víctima, i per acte de la seva bona voluntat.

Aquesta implementació no és ni òbvia ni fàcil. S'han de prendre decisions importants, com ara evitar certs contactes i situacions, i de vegades fins i tot construir un nou entorn social, o viure o treballar en un altre lloc. Sovint caldrà temps i esforç o "ascesi" per materialitzar el nou estil de vida. L'ajuda dels altres, individual i comunalment serà normalment ben rebuda. De vegades, també l'ajuda terapèutica o la "direcció espiritual" seran indispensables.