He sentit un escriptor afirmar acertadament que la crisi
econòmica ha estat, en part, perquè s’ha perdut el sentit comú alhora de
regular les transaccions comercials. Abans, i no fa massa d’això, la gent
comprava poques coses a crèdit o, com a molt, previ a la sol·licitud del crèdit,
s’estalvia part del cost de la compra. Però el creixement econòmic sens fre
canvià les regles i les costums. Tot es podia comprar a conte d’una prosperitat
futura que tenia peus de fang. Quan les coses han anat malament tot l’edifici
econòmic organitzat per uns hipotètics guanys s’ha desmuntat.
Està clar que el sentit comú no ha estat el criteri que
han seguit els grans gestors financers i econòmics, però ¿l’havien de seguir o
és una sentit més propi de la responsabilitat individual?. El sentit comú és
una funció intel·lectual que unifica tots els altres sentits. Gràcies a ell es
pot discriminar i comparar les dades sensibles, percebre i ordenar sensacions
constituint així l'eina que fa possible fonamentar la consciència sobre la
realitat sensible i donar una estructura a la imaginació. Aquest concepte els
catalans el coneixement com a seny. Això ens ha fallat davant l’empenta
irresistible dels duros a quatre pessetes que oferien els mercaders financers.
No estaria de més, interrogar-nos col·lectivament perquè
ha passat tot això. Pot ser aprendríem que les virtuts que ens identifiquen
col·lectivament s’han anat afebliment sota el domini d’uns valors globals
inespecífics i de dubtosa solvència. Durant anys han fallat algunes
institucions bàsiques de societat catalana que s’haurien d’haver implicat més
activament en la promoció d’unes virtuts bàsiques pròpies del nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada