El
concili Vatica II ajudà a comprendre i a definir una nova manera de viure la
presència dels cristians en el món. L’etapa conciliar ensenyà als cristians que
l’Església no és cap societat perfecte ni que la salvació només es troba dins
de l’estructura eclesial. El concili obrí l’Església al món i la salvació a la
història de la humanitat. En aquesta història hi havia també grans moments de
salvació. Aquesta nova valoració del món comportà una manera diferent d'entendre
quina havia d'ésser la presència dels cristians en el món. La perspectiva
conciliar trencà la distinció entre el profà i el religiós. De la mateixa
manera com amb la mort en creu de Jesús es trencà el vel que separava el Temple
del Món,
La presència dels cristians en el món ja no havia de donar-se se en clau de
conflicte. Només hi ha un món i aquest és sant. El diàleg de la fe i de l’Església
amb el món representa un mutu enriquiment. Les esperances, les il·lusions, les
pors, els anhels del món també porten notícies de Déu. L'Església no té la
possessió de Déu. En el món també es sent la veu de Déu. Com també hi ha
moments de negació de Déu. Les realitats del món (socials, polítiques i
culturals) són significatives i esdevenen instrument per la construcció del
Regne de Déu. La salvació esdevé història i ha d'entendre de les condicions
materials a on es dóna l'existència humana. Per això la teologia ha de saber
parlar de ciències socials i l'espiritualitat brolla, entre altres llocs, de
l'acció político-social. La política esdevé una pràctica de la caritat.
A partir d'aquesta nova manera
d'entendre presència dels cristians en el món la fe entrà en un procés de
maduració, tant per la seva confrontació amb la dinàmica històrica com pel
diàleg amb altres tradicions culturals i filosòfiques. Gràcies a aquesta
maduració la presència dels cristians en el món tingué un component de missió i
un altre de diàleg. Actituds difícils de conjuminar, sobretot per la seva aparent
contradicció. Mentre la missió significava anunciar - amb convenciment - la
Bona Nova de Jesús, el diàleg implicava reconèixer que la veritat està oculta i
que la proclamació d'aquesta Bona Nova comportava, entre altres coses,
emprendre un camí de recerca, conjuntament amb altres formes de pensament,
d'aquesta veritat. A partir d'aquest diàleg la fe es secularitzà i cercà una
nova identitat. Es progressà cap una concepció d'Església comunió i es
consolidà la imatge conciliar de Poble de Déu que s'identifica en l'Església
però que no queda identificat amb l'Església.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada