Els nens de l’Alcorà

El reportatge emès per la TV3 sobre els nens catalans d’origen gambià que retornen al seu país per estudiar l’Alcorà a les madrasses ha tret a la llum pública un problema existent a Catalunya des de fa temps i que afecta a més col•lectius musulmans. És evident que aquesta situació resulta inadmissible per qualsevol política sensata de cohesió social. La societat catalana, a través del sistema educatiu general, ha fet una inversió per preparar aquests nens i nenes per la seva socialització i per aportar-los els coneixements necessaris per assegurar el seu futur laboral i la seva autonomia personal. La interrupció del procés formatiu per anar als països dels seus pares representa un ruptura en aquest procés i un important risc d’exclusió social en el cas que aquests nens i nenes retornin a Catalunya.

L’existència d’aquesta situació reflexa les dificultats en la gestió de les polítiques d’integració social d’alguns immigrants i la seva complexitat. És evident que la decisió presa pels pares és de la seva responsabilitat i que en la base d’això hi juga un pes extraordinari el factor religiós. Però això, tot i ser important, no ho explica tot. Es pot pensar que hi ha també un cert fracàs d’alguns aspectes de polítiques públiques d’integració social. La societat d’acollida hauria de poder oferir a aquestes pares, tant preocupats per la formació moral del seus descendents, els recursos suficients perquè el seus fills i filles poguessin estudiar a Catalunya la religió islàmica amb rigor i en llocs pedagògicament adaptats.

No obstant, això no és suficient. Ja que si els pares desconfien del sistema educatiu català no modificaran fàcilment les seves decisions. Caldria situar aquests pares davant de les contradiccions i els riscos que pot comportar afavorir la sortida del sistema escolar dels seus fills i filles. En aquest cas, la decisió de no formar part de la societat que els vol acollir de forma normalitzada hauria comportar alguna dificultat que ajudés a comprendre els problemes que es poden trobar per mantenir aquesta voluntat. Però també caldria prendre altres iniciatives orientades a incidir en el sistema de representacions i valors morals dels pares. Sé que això és difícil, impossible diuen alguns. En tot cas, cal intentar-ho perquè es posa en perill la cohesió social. Aquests pares haurien de percebre que la societat catalana, els acull i accepta en la seva diversitat, i els proposa refer la seva identitat incorporant nous paràmetres i valors on no tot es possible ni està permès. Ho hem d’intentar.