Cap on anem?

Part de tota una generació de catalans s’ha fet gran de la ma dels pronòstics de bons auguris que havien fet els profetes del progrés il·limitat. Semblava que havia de ser així, però les coses no han anat com s’havia pronosticat. Per moltes persones el mite de El Dorado s’ha fos mes ràpidament que el sucre en un cafè. D’un futur intuït regalimant llet i mel s’ha passat a un present empobrit i ple de neguits i angoixes. Les desigualtats econòmiques i socials s’han aprofundit amb el desencant d’unes classes mitges que han disminuir les seves expectatives de millora.

Aquestes classes mites assisteixen atònites al naixement d’una nova societat ben diferent a la somiada. Tot és nou i inèdit, impensable i imprevisible. Fins i tot, el declivi social de bona part d’aquesta generació que havia cregut possible una Catalunya rica i plena. La sorpresa d’aquesta nova situació és adonar-se que les transformacions del present comporten patiment, sofriment i desconcert. Els catalans, nous i vells, es pregunten si hi ha final a la crisi econòmica i si la sortida serà beneficiosa o perjudicial per les seves expectatives de futur. Ara és el moment de liderar la societat i senyalar en quina orientació cal avançar. Perquè la Catalunya sobirana, aquella que pot reconciliar-se amb si mateixa, és només un pas més que cal donar. Però això no és suficient. També és necessari saber quins són els passos que cal donar el dia després i cap a on es dirigeix la societat catalana.