El seguiment de Jesús pels cristians hauria d’esdevenir una incomoditat per
les consciències acomodades de la nostra societat. Mentre bona part de la
societat consumista elogia l’individualisme, s’extasia en l’hedonisme i el
narcicisme i té el cor endurit davant la situació del pobre; els cristians
hauríem de testimoniar la radicalitat que prové del seguiment del Jesús que
confessa l’amor de Déu pare. Aquest, en la seva condició d’Abba, ens aplega en
un agermanament universal. Confessar-nos seguidors de la causa de Jesús es
reconèixer la filiació en Déu que fa de l’amor al proïsme el centre de
l’experiència de fe.
L’evangelització del món consisteix en proclamar aquesta centralitat de
l’amor de Déu que permet afirmar que esperem contra tota esperança que es farà
justícia per les vídues i els orfes, pel pobres i desvalguts. És tracta d’una
esperança activa que neix del compromís actiu dels cristians a favor de la causa de Jesús. D’aquesta
confiança en que l’esperança esdevé història neix la nostra felicitat. Som
feliços perquè descobrim la plenitud de l’amor estimant als demés i això omple
de sentit la vida. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ser notícia joiosa gràcies a l’amor que professem
els cristians. Julià l’Apòstata deia que les comunitats cristianes
s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Déu no pot
ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a
través de la pràctica de l’amor total i desinteressat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada