L’actual tensió que afecta la política catalana, amb els
seus efectes demolidors en algunes formacions polítiques bàsiques del
catalanisme polític, m’han fet reflexionar sobre el sentit moral de la
política. El fet que un grup polític tensi el debat parlamentari incomplint el
seu propi programa electoral o les declaracions programàtiques dels seus
principals dirigents m’han convençut de la greu crisi moral de la política.
En els seus orígens, el pensament il·lustrat havia difós
la idea que els partits polítics havien d’exercir una funció moralitzant de la
societat. La seva pretensió era educar la raó humana per mitjà de la pròpia
política. Però em dóna la impressió que, poc a poc, el desig del pensament
il·lustrat ha estat substituït per una raó pragmàtica amb poc referents morals.
Del naufragi de la moral polític només ha surat la raó pragmàtica i tàctica. La
política al nostre país, després de la Guerra Civil, havia estat forjada,
primer en el combat contra el franquisme i després, durant la complexa etapa de
la transició, en la força de les idees i de les utopies. En aquells temps la
majoria de partits democràtics no tenien més avals que la força de les seves
paraules basades en el convenciment i per l’alè moral dels seus dirigents. Se
sabia molt bé cap on es volia anar i els camins estaven més incerts. Però els
dirigents polítics transmetien confiança perquè la seva paraula era fiable.
A mesura que la política s’anava institucionalitzant i
enfortint la democràcia el sistema polític es consolidà pagant l’alt preu de
diluir la seva dimensió moral en favor de l’ètica de la responsabilitat. La força moral de la paraula política,
fonamentada en la confiança, queda substituïda per l’elogi del poder polític
curt i ras. La lluita pel poder deixà definitivament a banda el convenciment
basat en la idea, el discurs i el relat. Aquest nou escenari facilità l’accés a
l’arena política d’un cinisme pragmàtic basat en una barreja de carisma del
líder polític i la disciplina granítica de les formacions polítiques. És cert
que carisma i disciplina enforteix als partits polítics, però també els deixa
muts de paraules convincents i utòpiques. Ha fet falta el despertar de la
societat civil per tornar a notar de nou l’impuls mobilitzador de les idees i
les esperances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada