Els dos pastissos

Fa poc assistí a una festa d’una associació musulmana força representativa de la comunitat pakistanesa en la societat barcelonina. La convocatòria era amable perquè volia unir, en una mateix esdeveniment, la festa cristiana del Nadal i el record del naixement d’un dels fundadors de Pakistan. L’acolliment i la calidesa dels amfitrions em permeteren gaudir d’una festa força entranyable. Ja quasi bé al final, en el moment més festiu de l’acte, es produí un fet que m’ha fet pensar sobre l’encert, o fracàs, de determinades formes o aspectes de les polítiques d'immigració dels darrers anys.

El fet en qüestió fou que per cloure la festa es tallaren dos pastissos. Per sorpresa meva un per homes i l’altre per dones. Les quals, durant tota la festa, havien estat assegudes totes juntes en un lateral de la sala i sense cap contacte amb els homes. Per deferència, vaig participar en el ritual de tallar el pastís, i quan, anava a partir també el pastís reservat a les dones juntament amb alguna de les dones assistents, amablement vaig ser advertit que no ho fes perquè no era bo barrejar-se. Immediatament vaig protestar, però res més.

Ara, amb una mica de temps per haver reflexionat sobre aquest fet, contemplo aquesta anècdota com una mostra del molt treball que cal fer en el camp de la gestió de la diversitat cultural. Penso que cal avançar per aconseguir que determinats col•lectius modifiquen els seus criteris culturals, no religiosos, de consideració i valoració de les dones. Doncs en aquest àmbit es juga part de la credibilitat del processos d'integració.