Un bon amic, a qui aprecio i escolto atentament, tot i que no
coincideixo sovint en les seves anàlisis polítiques, m’ha comentat que troba
que el debat del sobiranisme s’està tensant molt i els diferents punts de vista
cada cop es distancien més. Tanta és la distància que costa parlar sobre els
llocs comuns. És veritat. Tot debat sobre les identitats pot polaritzar les opinions de tal manera que petites
discrepàncies es transformen en de polèmiques airades que alimenten noves
opinions aparentment irreconciliables. Quan passa això, cada una de les parts
tendeix a acusar l’altra del desencontre i la intransigència. És veure la palla
en ull aliè i no la biga en el propi.
Tot debat ha de basar-se en criteris raonats i raonables,
però també en l’enteniment. La raó permet fonamentar l’anàlisi de la realitat i
el segon incorpora equilibra els sentiments i passions. També cal dialogar amb
to amable i cordial, defugint tota altisonància, grolleria o displicència vers
les opinions contràries. Tota persona té dret a ser escoltada i tinguda en
comte, ja que la veritat no està mai en un únic punt de vista. Mai el debat ha
d’enervar els sentiments dels interlocutors o ofendre les seves conviccions. El
desacord desitjat és aquell que és cordial, amable i entenimentat.
Perquè que tot això passi cal dialogar. No es poden reclamar
les virtuts del diàleg sinó s’inicia el fet dialògic. Si es dialoga cal cercar
entendre l’altre i cercar aquells punts en els quals pot haver-hi l’encontre.
Per més febles o tènues que semblin aquests punts cal esmerçar temps per
trobar-los perquè ells permeten situar de nou el diàleg en un altre estadi. Cal
aprendre a dialogar des de la profunda discrepància en el ben entès de que es
busca un sortida comunament acceptada. No és fàcil dialogar en moments d’extrema
crispació, però cal saber renunciar a la confortabilitat personal per tal d’anar
a l’encontre sincer de l’altra deixant en el camí tot allò que pot dificultar la
seva trobada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada