La llibertat de creure

La llibertat de creure és una gran joia perquè expressa l’acte màxim d’exercir la llibertat personal i el fet mateix de creure esponja l’ànima.  Creure esdevé una manifestació màxima de la dimensió antropològica de tota existència. Llibertat i creença esdevenen una unitat que singularitza tot individu. Perquè és propi de tota persona exercir la llibertat de creure o no. Així ho expressà de forma precisa Siràcida: "si tu vols, guardaràs els manaments: ets tu qui has de decidir si et mantindràs fidel. Tens al davant foc i aigua: pren el que vulguis". Aquest fragment del llibre de l’Eclesiastés resumeix la meva íntima convicció que la fe és una do i un exercici de la llibertat personal. La fe cristiana neix de la llibertat de tot individu de creure. No és cap imposició, sinó l'exercici d'un do gratuït. Convido a lectura contemplativa del llibre de l’Eclesiàstic o Siràcida. És un llibre escrit en grec i que no forma part del cànon hebreu. Fou integrat a la traducció grega dels Setanta i després a la Vulgata. Normalment les versions protestants no el tenen, però sí les traduccions ecumèniques, que per norma posen els deuterocanònics entre els 2 Testaments.

La fe, com diu encertadament Ignasi Ma. Fossas, prior del monestir de Santa Maria de Montserrat, és companya de vida. Ho és per aquesta íntima relació entre la llibertat i la creença. La vida de tot cristià va unida a aquesta vivència de la fe com una decisió que aporta joia i felicitat. Es tracta d’una companyia íntima que dóna calidesa a l’existència i l’amara de pau interior. En aquesta presència en l’interior de l’ésser es percep la fe com una vivència que aporta sentit a l’existència i contribueix a la humanització de la persona. A partir del nucli essencial de la fe cristiana: la mort i resurrecció del Crist, la vida es situada en l’òrbita de l’amor que tot ho pot i tot ho salva. És això com la fe esdevé companya dolça de vida.