De l’Umma al Panarabisme

L’Umma identifica el projecte global de l’Islam com a unitat dels creients. Com a concepte té les seves arrels en el nucli de la fe islàmica, però ràpidament prengué cos també com objectiu polític. És difícil en l’Islam diferenciar nítidament certs principis religiosos, doncs aquesta religió porta incorporada una matriu política que transcendeix i complementa l’experiència de fe. Una cosa semblant passava amb el cristianisme del primer mil·lenni i de pocs anys després. La fe i la política estaven imbricades, s’utilitzaven i alguns cops s’anul·laven.

La ràpida expansió geopolítica del primitiu Islam confirmà la seva vocació de conqueridor i ordenador de societats. En pocs anys l’Islam, ja no era només una religió sinó un forma d’Estat. L’imperi otomà (1299-1923), conegut també com Imperi Turc Otomà, en fou la màxima expressió. La seva llarga durada i les seves conquestes militars li donaren una presència històrica rellevant. L'Imperi Otomà Conegué la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII abastant tres continents. En aquesta època els otomans dominaven una àmplia part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica. Tenia el seu límit a l’oest en el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.

L’acabament de la Primera Guerra Mundial, 1914, fet que ara es commemora cent anys, comporta l’inici de  la fi d’aquest imperi. Quan l’any 1923 s’acaba definitivament l’imperi Otomà el mapa geopolític de l’Islam es transforma radicalment. L’antic imperi islàmic queda desagregat en dos estats nacions clars, Pèrsia (Iran) i Turquia, mentre que la resta de pobles musulmans d’origen àrab queden repartits en 22 països, poc definits i estructurats i, per lo general, sotmesos al domini colonial anglès o francès. Aquesta situació es transforma a mesura que alguns d’aquests nous països s’independitzen i es converteixen  nous estats. Un d’ells, l’Aràbia Saudita, creada l’any 1932, prendrà el protagonisme de tornar a unificar els països àrabs en una sola unitat política promoguda per una concepció moderna de l’Islam polític.

Aquesta nova consciència d’un nous Islam polític expressa un sentiment social que s’havia anat articulant en l’aparició de partits polítics islàmics que abanderen aquesta nova consciència del panarabisme. Apareixen grups com els Germans Musulmans, l’any 1927, les formulacions panarabistes de Nasser, el partit Baaz de Síria, etc.. Per poc temps, el panarabisme prengué forma de projecte polític concret quan Nasser el partit Baaz de Síria creen l’efímera República Àrab Unida entre 1958 i 1961. Des de d’aquest fracàs el projecte polític global de l’Islam ha anat prenent una altra dimensió més limitada a cada estat. Només el grups extrems l’han intentat estendre a partir d’una radicalitat política basada en el terrorisme i la por.