dilluns, 10 de novembre del 2014

Ara és l'hora de la política calmada

Deia Jaume Vicens Vives que un dels signes distintius dels catalans era la seva entrega pel treball i fer bé la feina. Evocant una altra figura senyera del pensament català, el filòsof Josep Ferrater Mora, voldria esmentar que segons aquest pensador els trets de la personalitat catalana són: continuïtat en la tradició, seny, mesura i ironia. Per la seva part, un altre pensador catalanista, Maurici Serrahima senyalà que a Catalunya li ha anat bé la política quan els seus governants han estat units i han sabut aplicar el principi d’autoritat. Penso que totes aquests reflexions serveixen per orientar el que cal fer ara després d’haver passat amb èxit el 9N.

Ahir, Catalunya fou una festa democràtica; avui, ens toca treballar i fer política. Ara calen prendre les decisions encertades i tots els consells anteriors ajuden a intuir com avançar. El president Mas recordà que “quan anem junts, avancem més i avancem millor”. Si aquest és l’horitzó, no trobo aconsellable impacientar-se fins a considerar que dilatar l’assoliment de la independència és perdre o proposar refusar la negociació. La impaciència pot trair l’èxit del procés cap a la independència. La propera estació en el procés cap a la plena sobirania de Catalunya requereix tornar a confiar en el valor del pactisme que tan ens ha identificat com a poble. La política de pacte ens ha permès avançar i arribar on estem. Novament cal confiar en l’exercici intel·ligent de la política aplicada amb seny i mesura. És temps de seguir confiant, i enfortir si cal, el lideratge del president Mas, el seu enginy i audàcia política ens ha dut fins l'èxit del 9N. Es bo recordar que la tossuderia del president Mas en mantenir el nou 9N li feu perdre la majoria parlamentària. Necessitem temps per engruixir i consolidar el sentiment independentista fent-ho bé, sense cap paper a terra, i amb la màxima unitat. És l'hora de la política calmada. 

A partir d’avui comença el temps de la gran política. A part de la unitat de criteris interns, les forces polítiques catalanes han de saber crear àmplies complicitats internacionals per pressionar al govern d’Espanya a fer els passos que fins ara s’han negat fer. Des d’aquesta lògica, el següent pas a donar és crear les condicions polítiques per fer un referèndum a Catalunya segons els procediments habituals. Això permetria saber la intensitat real del posicionament polític dels catalans respecte la independència. És evident que en aquest camí, és molt important la pressió que la opinió pública internacional, i de forma particular, la que puguin exercir els governs europeus sobre el govern de Madrid. Precisem eixamplar les aliances internacionals per crear uns marcs polítics comprensibles i homologables als seguits en altres països com Canadà i Escòcia. Tirar per la via d’en mig fora un error i la soledat seria la única companyia.

És evident que si el govern espanyol, malgrat totes les pressions hagudes i per haver-hi, tanqués totes les portes a la celebració d’aquest referèndum sempre queda la celebració d’unes eleccions que tinguessin el caràcter de plebiscitàries. Conscient de que l’èxit d’aquesta proposta depèn bàsicament de la unitat de les forces polítiques catalanes en presentar una candidatura única. Atès que la proximitat de la política catalana pot alterar la possibilitat de fer aquesta candidatura, potser podria intentar-se aquesta llista única en les eleccions generals del 2015. Aquesta possibilitat donaria una visibilitat independentista inqüestionable en el Parlament espanyol i es sumaria a la renovació de la representació política a Espanya alterant les relacions de poder dins de l’Estat.

Ahir la societat catalana ens donà una gran lliçó de civisme. Les persones que alegrament anaren a votar demostraren el vigor de la democràcia i la participació  Gràcies a moltes persones i institucions el 9N fou un èxit. Veient com es desenvolupaven els esdeveniments era evident que els grans protagonistes foren  els votants i els voluntaris. El nivell d’autoorganització i coordinació fou notable. Hi havia un rigor democràtic que naixia del convenciment de les persones que calia fer bé les coses. Per això el 9N hauria de fer-nos meditar sobre les relacions entre societat i política, i, de forma especial, el rol dels propis partits polítics. Una mica, tenia la sensació de trobar-me davant del sorgiment d’una nova realitat, un moviment cívic que saber llegir la realitat política i assumir el protagonisme que li tocava. Moviment que atorga el seu lideratge a qui els respecte.  Tot això deixa a un segon pla, i una mica empetitits, als partits polítics. L’abraçada efusiva entre el president Mas i el dirigent de la CUP David Fernández és un exemple de la gran transversalitat que té el sentiment independentista en la societat catalana, a més d’evidenciar que la política a Catalunya, gràcies a alguns dirigents polítics, es possible viure-la sense tensions i agressions. La festa democràtica del 9N enfortí els lligams emotius de molts catalans amb la independència.

Tothom parla amb agraïment del gran treball dels voluntaris i d’institucions com l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural. Però al costat d’aquestes institucions s’han implicat d’altres, menys conegudes, però també necessàries per la gran festa democràtica d’ahir. Penso, bàsicament en la xarxa de les Escoles Cristianes i les Escoles Parroquials que han cedit els seus equipaments com a llocs de votació. També mereixen un record entranyable els funcionaris de la Generalitat que han estat treballant intensament per informar aquests dies als ciutadans sobre el procés participatiu, tot coneixent una sentència del Tribunal Constitucional que declara il·legal el procés. Aquest reconeixement és extensible a tots aquells servidors públics de la pròpia Generalitat i del món local que han  cooperadors necessaris pel bon èxit del 9N. Finalment, també m’agradaria fer un esment als jutges i fiscals de Catalunya que, conscients del que estava succeint ahir actuaren amb seny i mesura davant les pressions per empresonar a les autoritats catalanes o tancar els punts de votació. Entre tots, cadascú des de la seva responsabilitat particular, férem possible que la jornada d’ahir Catalunya fos una festa històrica. Passada la festa ara ens hem de posar a treball per assolir els objectius proposats. Ho hem de fer amb entusiasme i il·lusió per crear les condicions comunes que ens permeten avançar amb unitat i encert sense esberlar l’emoció de saber que estem fent història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada