Desobeir per dignitat

Ara cal desobeir, ho tinc clar. Cal fer-ho tantes cops que calgui. Setanta vegades set, si és precís. És una fal·làcia que les estructures d’Estat siguin justes i que la seva funció sigui vetllar per l’interès general. La recent prohibició del Tribunal Constitucional del nou 9N torna a fer evident, com ja fou el 2010, que la seva funció és complementar judicialment algunes qüestions que el govern de l’Estat és incapaç o no vol, resoldre políticament. Amb aquesta actitud l’elit governant certifica la fi de la seva funció social.

Tota desobediència comporta un risc personal. En alguns casos es poden veure alterades les condicions de seguretat i confortabilitat individual, però també pot haver-hi el perill d’actuar de forma incoherent. La decisió de desobeir convé adoptar-la com a resultat d’un procés de discerniment que serveixi per orientar. En aquest cas, es tracta de veure quins principis o bens generals poden estar qüestionats per la decisió del TC. Com també resulta adient contrastar la decisió personal amb el que pensin altres persones considerades referents. Sincerament, crec que la sentència del TC nega la llibertat ideològica, la llibertat d’expressió i la llibertat de participació de tot individu; mentre que la proposta participativa del Govern català permet donar compliment l’exercici de les llibertats reconegudes en la Constitució i tractats internacionals.

El procés del nou 9N és perfectament coherent amb aquestes llibertats malgrat el que ha considerat el TC. L’article 21.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu “la voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot”. Això és el que ha pretès el govern de la Generalitat i per això, exercint el meu dret d’actuar en consciència, el dia 9N aniré a votar i faré de voluntari. Ho faré convençut de que és el cal fer, que ho faig pel bé del meu país, per preservar la meva dignitat, per recordar els meus pares que moriren sense viure Catalunya independent i també pel meu net per qui vull el millor país possible. Tot això s’ha de fer sense aixecar el to de veu, sense molestar-se més del que calgui i, tal com ha dit el president Mas, “sense que hi hagi cap paper a terra”.