Xahada

El primer pilar de l’islam és la professió de fe anomenada xahada, testificació. La xahada  està directament relacionada amb el principi de la unicitat de Déu (tawhid). La formulació d’aquesta professió és ben simple: « dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu i que Muhàmmad és el missatger de Déu » (Ashhada an la ilaha illa allah wa anna Muhammad rasulu allah). La professió de fe musulmana, que ha de pronunciar-se sabent el significat del que es diu, es compon de dues parts. La primera és: " dono testimoni que no hi ha altre divinitat fora de Déu ". Es tracta  de confessar la unitat de Déu proclamant que ell és l'U (tawhid). Sorprenent el començament de la confessió és una negació, no una afirmació, lâ ilâha, no hi ha altre divinitat. Així, per afirmar la unicitat de Déu es nega l’existència d’altres déus. L’u nega la pluralitat. 

La segona part diu "Muhàmmad és el missatger de Déu". Aquesta segona part és una afirmació de la missió profètica de Muhàmmad. En la professió de fe s'afirma que tot acte d’adoració només es pot dirigir a Déu i a Muhàmmad, el seu servent i el seu missatger. Per reforçar aquesta idea, la professió de fe pot acompanyar-se pel gest d'assenyalar amb el dit al cel. Per a un no musulmà, pronunciar la xahada en presència de testimonis, amb la clara intenció (niyya) de realitzar un acte de conversió és suficient per unir-se a ja com a musulmà a l'umma (la comunitat dels musulmans). Com a part del procés iniciàtic el futur convers ha d'aprendre a pronunciar primer la xahada en el seu idioma matern i després en àrab.

Hi ha un pensament força estès de que l’afirmació monoteista del primitiu islam era una  reacció al politeisme existent a la Meca en aquells anys. Aquesta hipòtesi és poc sòlida, tant perquè es qüestiona l’existència de la Meca com important nucli urbà en aquella época, com perquè les xahades primitives no eren una reacció al politeisme. Els experts consideren que les primeres professions de fe no implicaven tenir consciencia d’un Déu creador el qual era considerat Déu únic. Els experts consideren que la formulació iriginal de la xahada, sense l’afegitó de Muhàmmad, seria una reacció al concepte de la Trinitat cristiana expressada i molt preuada pels cristians de l'Imperi bizantí. De tal manera que la primera formulació de la xahada es alinearia amb la doctrina dels cristians arrians i nestorians els quals creien que Jesús no era Déu. La tradició musulmana afirma que Muhàmmad considerava la Trinitat com un politeisme encobert “no digueu (de Déu): “En són tres !”. Prou ! És molt millor, per a tots vosaltres, ja que Déu és un déu Únic” (sura 4,171) “no són creients aquells que diuen: “Al·là, Déu, és sols un terç d’un grup de tres”. No hi ha cap déu llevat de Déu, Al·là, l’Únic, Si no s’estan ja de repetir això que diuen, tindran un càstig dolorós aquests infidels i no creients. Per què no tornen, ben penedits vers Al·là, humils, el Seu perdó” (sura 5,72 i 73) “No posis, tu, al costat de Déu altres deïtats! Et trobaràs en un lloc apartat, abandonat”  (sura 17,22).