La
vida és un camí, interior i exterior. Anem avançant a partir d’una experiència vital
que s’ha d’alimentar amb una vida interior rica i fecunda. Per això, aquest
caminar de la vida és també una recerca de tot allò que ens ajudi a créixer com
a persones. Les persones creients troben en la fe uns referents adients per
ajudar a fer aquest itinerari vital. La pregària, la contemplació, el silenci
i, sobretot, l’amor als demés aporten bones raons pel creixement personal. “Mestre, us seguiré per tot arreu on anireu.
Jesús li respon: “Les guineu tenen caus, i els ocells nius. Però el Fill de
l’home no té on reposar el cap”(Mt 8,19-20)
Hi
ha moments que podem tenir por. Ens sentim insegurs davant les adversitats,
tenim defalliments interiors que trasbalsen el cor o alguns fets ens
neguitegen. En totes aquestes situacions la fe ajuda a mantenir una esperança que
ajuda a no defallir. "Senyor,
salveu-nos ! Ens enfonsem! Jesús els diu "Per què us esvereu? Quina poca
fe" I s'aixecà, renyà els vents i l'aigua, i seguí una gran bonança".
(Mt 8,25-26)
La
confiança és font d’esperança. Les persones tenim tendència a ser desconfiats i
malfiar dels demés. Quan ens passa això, l’esperança trontolla. En la vida, les
relacions amb les altres persones, han de fonamentar-se en la confiança. Hem
d’aprendre a confiar. La confiança s’educa i es practica. Cada dia tenim moltes
oportunitats per demostrar-nos que podem confiar amb els demés. No tanquem el
nostre cor a la confiança.
He demanat al Senyor que em guiés;
Ell m’ha escoltat, res no m’espanta.
Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de
llum;
i no haureu d’abaixar els ulls
avergonyits.
Quan els pobres invoqueu al Senyor,
els escolta i els salva del perill
(Salm
33)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada