Partit Demòcrata Català, ¿transformació o metamorfosi?

Les cròniques, i els propis interessats, diuen que Convergència Democràtica de Catalunya s’ha transformat a inicis del mes de juliol. Els militants d’aquest partit han decidit acabar amb una etapa i iniciar-ne una altra. Calia fer foc nou. Masses hipoteques del passat llastraven, cada cop amb més pes, el projecte polític d’aquesta formació tan important en els esdeveniments de Catalunya en els darrers anys. No cal identificar-se els seus idearis per reconèixer que des de 1974 fins avui, la història de Catalunya no pot explicar-se sense les aportacions positives dels homes i dones convergents. La creació d’un nou partit de matriu nacionalista, que aposta clarament per la independència per aconseguir una Catalunya benestant i amb la voluntat d’ocupar l’espai polític central és una notícia rellevant que calia seguir amb tot l’interès perquè, segons es desenvolupés podria aplegar adhesions més enllà del marc estricte de Convergència. Un cop s’ha acabat tot el procés constituent i s’han triat els òrgans de direcció, i vist com s’ha fet tot plegat em pregunto: ¿és realment una transformació el canvi de Convergència Democràtica amb el Partit Demòcrata Català?

Vist com han anat les coses, especialment el que fou el procés fundacional del nou partit, penso que no ens trobem davant d’una transformació en sentit estricte. Transformar és canviar una substància en una altra de naturalesa completament diferent a la inicial. Una substància es transforma quan s’obté una altra ben diferent a la primitiva. No tinc la certesa que això és el que hagi fet exactament Convergència Democràtica. Ho dic amb un punt de desencís i desengany.

A la llum d’alguns esdeveniments considero que tot plegat és una simple metamorfosi. Una metamorfosi és un procés gràcies al qual un ens canvia per adquirir un altre aspecte o forma sense perdre la seva identitat. És el que succeix a alguns insectes que primer són una larva, després canvien a pupa o crisàlide segons l’especies, per arribar a l’estadi final d’imago o individu adult. En tots els casos la carga genètica és sempre la mateixa. Ara per ara, la carga genètica del Partit Demòcrata Català sembla no haver canviat en relació a l’antiga Convergència Democràtica. Segueixen donant-se uns patrons que no són propis d’una nova etapa, per més que els seus promotors insisteixin el contrari. Algunes fets més aviat semblen la reedició de velles praxis poc agradables. La mateixa opacitat en explicar el vot en les eleccions a la Mesa del Parlament espanyol en és una evidència.

Però, el que em sembla més significatiu és que, en el moment d’iniciar el pretès procés de transformació els convergents no tinguessin l’habilitat de incorporar en la discussió fundacional, moment en el qual les idees es confronten, a persones externes a la seva organització. Persones que, per simpatia i afinitat, podien haver discutit i aportar punts de vista diferents per construir una nova proposta política. Perquè era això el que calia fer: construir una alternativa política nova per un electorat que, en alguns casos es sent orfe de representació, simbòlica i política. A fora de CDC hi havia forces persones prou capacitades per participar en aquests procés des dels seus inicis. Conec bastantes persones, de vàlua intel·lectual i política provada, que no s’haguessin trobat gens incòmodes sumant esforços amb persones que tenen tot el bagatge d’anys construint la centralitat del país. En cap cas, i per evitar mals entesos, aquestes aportacions foranies a l’estructura partidària havien de diluir el protagonisme que els militants de CDC els pertocava en la definició del que anaven a construir. Simplement, podrien haver estat unes opinions més a tenir present a incorporar en el debat congresual.

Però el congrés fundacional no va anar així. No fou possible, desconec la raó, per incorporar-hi persones de diverses sensibilitats que podien envigorir la nova aposta política. Les portes a l’exterior restaren tancades. La dinàmica congressual no fou receptiva a altres pensaments i mirades, no tant allunyades dels ideals que tenien els reunits en assemblea a principis de juliol. S’ignorà de forma explícita a persones o formacions polítiques que, des de posicions favorables a l’enteniment i sintonia política podien haver tingut un espai en el debat d’idees en aquest moment fundacional. Lamento tenir aquesta percepció doncs creia que era possible construir de bell nou un partit polític diferent. La situació política catalana requeria un estil nou. La plural societat catalana necessita un partit capaç de connectar amb les àmplies realitats emergents de l’acció política, la majoria situades en el centre de l’espectre polític, i de proposar una renovació dels instruments de representació simbòlica i polític. Mai el vi nou s’ha pogut pot posar en bots vells. Per això ara calia haver-ho fet d’altra manera.

Un cop constituït el Partit Demòcrata Català sembla més enrevessat intentar una confluència, a l’estil de la que estan practicant altres forces polítiques, per enfortir una proposta electoral capaç d’entusiasmar més enllà des del sempre. Continuo pensant que el procés de recomposició del panorama polític català necessitarà generar trobades d’ideals i d’estratègies ben allunyades dels acords tàctics. Hi ha espai per noves convergències d’ideals i principis. Per això, esperava que el canvi de CDC a una nova entitat política hagués tingut present aquesta realitat del país i s’hagués fet d’una manera generosa, inclusiva i oberta a noves sensibilitats. Al no fer-ho el PDC, a qui desitjo bons auguris pel seu futur, tindrà més dificultats per atraure al seu favor aquelles persones que continuen expressant uns idearis polítics similars als seus. Ara per ara, em sembla que el nou partit no tindrà les coses fàcils perquè ha volgut refer en solitari la confiança electoral dels ciutadans. Només el temps dirà si aquesta opció empresa era la correcte. Mentrestant, algunes persones seguirem fent el nostre camí en la recerca, potser quimèrica, d’aquella formació política que millor representi el que pensem i sentim.